Barcelona és una rentadora
Barcelona és una rentadora. Si necessiteu un electrodomèstic que ho netegi tot compreu una Barcelona. Blanc nuclear, atòmic. No queda res. Barcelona t’ho centrifuga tot. No només et fa desaparèixer les inoportunes taques de tomata, també t’esbandeix la memòria amb una sola rentada. I amb poc sabó. Mireu els senzills programes que té la rentadora Barcelona. Estan fets per a dummies i musaranyes lisèrgiques.
Aquesta setmana l’Ajuntament Detergent de Barcelona per lluir els uniformes ideològics al sol de Sant Jordi feia la bugada promocionant rutes literàries per la ciutat amb escriptors que escriuen en castellà (Cervantes, Vargas Llosa, García Márquez, Ildefonso Falcones...). Es nota que s’han cridat a files els soldats comuns, ja que l’estat higiènic espanyol ha agafat la cisterna d’aiguarràs perquè el 23 d’abril sigui El Día del Español. Per cert, la resposta de la bromera marcial barcelonina ha estat de traca i mocador brut de mocs: que això es feia per promocionar Sant Jordi al públic internacional, no al local. Castellà, món, galàxia sideral. Català, clot de taüt. Ja veu el comprador de rentadores que la merda de la ciutat sí que fa pudor. I és tòxica, emmetzina, i mata. Però a la rentada d’aquesta setmana hi ha una taca de ronya prefabricada, gens menor, que ha passat desapercebuda als ulls virginals.
El programa lleixiu aquest de les rutes literàries se n’esbandeix una en català, així, com qui ruixa de desodorant un cos de mesos suat i pretén fer-nos passar la química militar com olor de geranis de terrassa: “La Sitges de Santiago Rusiñol”. Esclar, Rusiñol no és Barcelona. Sí, ja ho sabem que Rusiñol, Sitges, el Cau Ferrat, els banys de poesia... Però Rusiñol, la seva obra, defineix, explica, com pocs, Barcelona. Ell és Barcelona. Però convé passar el salfumant de la destrucció per la Barcelona del segle XIX i principis del XX: la Barcelona que parla català. La Barcelona dels botiguers, dels menestrals, dels burgesos. La ciutat deL’auca del senyor Esteve que escriu Rusiñol: el gran acte d’amor i sexe a la ciutat. La Barcelona negada, manipulada, formatejada, lobotomitzada. La ciutat rentada, esbandida, blanquejada. Bruts!
Als professionals pagats per socialitzar i empestar amb uniformes de castració ideològica els molesta aquesta Barcelona. Pica, rasca. Sabó! Que surti l’escuma diabòlica per la boca! No volen saber. No volen que conegueu que la Barcelona d’avui viu de la Barcelona de fa més d’un segle: el Modernisme. L’art total, 360 graus, que va enlairar Barcelona com a capital planetària. Tot fet per aquells, segons els de l’uniforme castrense, demoníacs botiguers. Aquelles criatures de taulell, però també el menestral de la mà i eina, i els obrers: tots de parla catalana. Tots van fer la Revolució Industrial amb l’R+D de la suor i l’esllomament. Davant l’autoinsuficiència de l’Estat, l’autosuficiència de la nació que va ser estat. Aquella Barcelona catalana, i en català, va esdevenir metròpoli planetària i galàctica amb l’Exposició Universal de 1888. Tot fet per formigues humanes convertides en poderosos Supermans. Aquells senyors Esteve amb capa de botiga de vetes i fils lluitant per uns calaixos plens de futur. Amb els superpoders domèstics: “Sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic”, deia Rusiñol d’ell. I així, ell, va poder ser escriptor, dramaturg, pintor, col·leccionista, drapaire de records. Gràcies als diners de l’avi el net és artista. Rusiñol fabrica pel món l’art com una religió. L’artista com un sacerdot. Els modernistes van ser els primers hipsters. Els moderns. I ho feien... en català. Els van copiar a tot arreu. Construïm futur: pràctic i ideal. Aquesta és la Barcelona que no es vol deixar veure. I que es vol rentar.
L’engaltada de neteja còsmica que li va fotre el dia de Sant Jordi l’escriptor Pol Guasch a l’Ajuntament Detergent de Barcelona i a l’alcaldessa Colau reina de l’hipoclorit de sodi és de rentadora per esbandir la mentida. Guasch, a l’acte institucional de la Casa Petita Centrifugadora, fot bufa fent veure que l’havien convidat “per compensar vuit anys seguits de pregó en castellà” i per escenificar una convivència “inexistent entre llengües”. A més, la convidada de PVC és perquè és jove i encarna “alguna cosa semblant a la diversitat”. Després va marxar. Guasch és de Tarragona. Avui ja no cal anar a Barcelona per triomfar. Barcelona necessita més la resta de Catalunya que la resta de Catalunya Barcelona. Avui, com fa més d’un segle, el futur dels joves modernistes, i del país, es fa en català. Malgrat que els pesi als que embruten la ciutat, el país, el planeta, la galàxia, abocant porqueria de la letal indústria química.
Francesc Canosa és periodista.
