Baixar costes en punt mort

Quan aprens a menar cotxe, t’ensenyen que és perillós deixar anar el motor en punt mort. Es tracta d’una pràctica que, quan érem més pobres que ara, s’estilava com a manera d’estalviar combustible. Ara ja fa molt de temps que no sent bravejar ningú d’haver baixat de Bonany en punt mort. En una altra casta de motors, els humans, el punt mort seria aquell estat de la consciència que es vol mantenir i avançar així sense esforçar-se a entendre una mica més les coses. Tanmateix, us diuen, per què m’he d’amargar si no tenc cap oportunitat de millorar ni ca meva, i més allò que passa a l’altre cap de món? Posats a considerar la qüestió en aquests termes, seria pertinent descartar l’amargura com a conseqüència inevitable del que altre temps en dèiem compromís. El compromís ha d’implicar la capacitat fitzgeraldiana de mantenir la lluita per posar remei a allò que no en té –i ho sabem.

Paradoxalment, aquest compromís ens mena sovint a reconèixer els fets refractaris a qualsevol intervenció humana. És a dir, comporta l’assumpció del mal –o del que per a nosaltres és el mal (o un mal)– i el coratge de mantenir-ne la consciència. El més confortable és desplaçar la qüestió fora de l’angle de visió i treure’ns així un problema de davant. Quan a Colòmbia, ja desarmades les FARC, el gran problema eren els paramilitars de l’ELN, els despatxos estaven tan satisfets amb els acords de l’Havana que ignoraren heroicament la persistència de la barbàrie. Durant anys, ni se’n va parlar. Ara els fets han obert petites escletxes als mitjans de comunicació, i hem de reconèixer que havíem aclucat els ulls molt abans d’hora.

Quan el president de Catalunya, Pere Aragonès, diu a Madrid (club Siglo XXI) que és inevitable el referèndum i que no hi haurà segona oportunitat, un silenci pietós amorteix l’eco del discurs. I ara, què feim: ens enganxam al coratge fitzgeraldià, propi de les intel·ligències de primera classe segons l’autor d’El gran Gatsby, o ens resignam a retirar a l’ombra el gran propòsit d’Aragonès? Ben mirat, no seria tan dolorós com ho és que sigui el senyor Illa qui ens ho digui clar i a la cara: “A Catalunya no hi haurà referèndum ni amnistia”: un rajolí del discurs patriòtic que s’alça, bandera al vent, per damunt de Villarejo, Aznar, Casado, Sánchez i tots els que controlen el polvorí. 

Guillem Frontera és escriptor