EscriptorJust quan sembla que cada vegada parlem menys entre nosaltres, arriben els assistents de veu a fer-nos companyia a casa. Són moltes les famílies que ja en tenen, d’aquests estranys aparells xerraires: es tracta d’una pantalleta amb un altaveu incorporat, que ens escolta i respon i ens satisfà les nostres demandes quotidianes. Li demanes que et posi música, el temps que farà demà, que t’avisi a les quatre de la tarda per anar a buscar els al·lots a escola, que et digui a quina edat va morir Kafka o que et faci la llista de la compra, la recepta del fricandó o ves a saber què més pot arribar a fer si tens la casa domotitzada… La cosa està connectada a Internet, com és obvi, i és d’allà d’on treu tota la informació, a més de reproduir la música per la qual pagues en alguna forma de subscripció legal. També pots fer que telefoni, i parlar amb d’altres persones, com un secretari que és fins i tot capaç d’explicar-te acudits o dir-te què se celebra avui, o si hi ha una notícia d’última hora. S’ha fet viral el vídeo d’un al·lot que usava l’estri per fer els deures: li dictava els problemes matemàtics que havia de resoldre i la veu li ‘cantava’ les xifres de la solució.
De moment, aquests aparells estan prou afinats si els parles en castellà –i amb les altres llengües grosses del planeta–, per bé que hem d’esperar el dia en què estiguin ja disponibles en català. Si no arriba aquest dia, estem perduts, perquè per aquí anirà la cosa: cada vegada més aquesta mena d’aparells estaran presents a la vida de molta gent, i si ens passem tantes hores parlant amb aquests estris en castellà serà una derrota més de la nostra llengua, més significativa que la que sofrim dia a dia a l’administració de justícia o a la cartellera del cinema. És per això que molts usuaris s’apunten voluntàriament per pronunciar paraules per als desenvolupadors, oferir el seu temps i accent per contribuir així que ben aviat els usuaris dels països catalans tinguin aquesta tecnologia viable sense haver de canviar de llengua. Estem parlant d’un assistent que ens ajuda o distreu, no d’un guàrdia civil, però de moment no rutlla si no li parles la llengua d’un imperi.
Seria senzill dir que tot això és una pèrdua de temps; la temptació a menysprear aquestes dèries sempre és present, sobretot en gent que es mira la tecnologia amb prevenció o escepticisme. Tot això, sumat a la fascinació per l’actualitat que tenim i que aquestes noves tecnologies faciliten, ens dona la més gran distracció de nosaltres mateixos mai inventada. A més, sempre que estem pendents de tot això, estem fent rutllar el negoci d’un altre. Ens volen allà, enganxats i distrets, donant corda a la joguina, parlant amb la paret. Ja no hi ha temps per a somiar desperts, reflexionar sobre les nostres ansietats, avorrir-nos i pensar coses impensades, i sobretot, temps per a parlar amb l’única persona amb qui potser fa molta estona que no parlem de veres, i que som nosaltres mateixos.
