El crit de Menorca que les altres Illes han d’escoltar
Menorca ha donat el sus a les mobilitzacions d’aquest estiu contra la massificació turística i la crisi de l’habitatge. Ho ha fet amb una sola paraula, simple i poderosa, carregada de significat: ‘Fartes’. Farts de créixer. Farts de veure com el que havia estat un model d’equilibri es transforma massa de pressa. Farts de comprovar que allò que ha passat a Eivissa i que Mallorca viu cada vegada amb més intensitat en certa mesura i salvant les diferències també pot acabar essent el seu futur si no s’actua a temps.
En quinze anys, Menorca ha passat de rebre un milió de turistes anuals a prop d’1,8 milions. Vint turistes per cada resident, una proporció difícilment assumible en un territori limitat i fràgil. A aquesta pressió s’hi afegeix un mercat de lloguer turístic il·legal que, segons les entitats ecologistes, duplica l’oferta oficial: unes 6.000 cases comercialitzades al marge del control públic, amb desenes de milers de places més. El missatge que arriba des de Menorca és clar: ja n’hi ha prou.
I convé escoltar-lo perquè Menorca representa, encara avui, una excepció valuosa dins les Balears. La declaració com a Reserva de la Biosfera el 1993 i una tradició de planificació territorial rigorosa, culminada amb un Pla Territorial Insular pioner aprovat el 2003, varen consolidar un model que entenia que protegir no era impedir el progrés, sinó fer-lo compatible amb la preservació del territori i de la cohesió social.
A Menorca, el camp no és només una postal per a turistes. El sector primari continua tenint un pes econòmic i cultural que les altres Illes han anat deixant perdre. Aquesta convivència entre activitat agrària, turisme, cultura i vida comunitària ha estat un dels grans actius menorquins. És això el que molts menorquins senten amenaçat.
La compra massiva de propietats per part d’estrangers amb una capacitat adquisitiva molt superior a la local, l’expansió de negocis orientats al luxe i l’expulsió gradual dels residents dels propis pobles alimenten un malestar que travessa tota la societat. No és només la veu dels col·lectius ecologistes. També la dels artistes, els músics, els joves que no poden emancipar-se i els treballadors que no troben habitatge.
Eivissa fa anys que circula amb l’accelerador a fons. Mallorca també mostra evidents signes d’una illa tensionada, encara que el Govern de Marga Prohens es resisteixi a reconèixer-ho oficialment. Menorca encara és a temps d’evitar-ho. És el moment que totes les Balears aixequin el peu de l’accelerador. No es tracta d’aturar el motor, sinó de posar la maquinària al ralentí abans de descarrilar més. No és Menorca que ha d’imitar Mallorca ni Eivissa. Són elles les que n’han d’aprendre.
