“Menorca ja és una altra cosa”

Palma“Algun tipus d’activisme s’està fent, fent-ho des del territori i en la nostra llengua”, diu la menorquina Anna Ferrer, que a ‘Glosa a Menorca’ del seu anterior treball discogràfic Parenòstic (2024) ja fa dos anys que hi cantava: “Per a una illa que és reserva / i està en perill d’extinció [...] que hi ha peixos que ja suren / a s’Albufera des Grau / se li mor sa posidònia / que preserva es litoral / Me xerra de s’habitatge / i me plora pes jovent / que qui no compta amb herència / ho té́ molt molt malament”. Un glosat contemporani que plora pels efectes locals de l’escalfament global i l’emergència habitacional. “M’inspira cantar a la Menorca present, de veres. I ja no és aquella Menorca verda on gairebé no hi havia ningú. Menorca ja és una altra cosa”, confessa a l’ARABalears.

“Crec que és necessari cantar a Menorca, no des de la romantització ni únicament des de la nostàlgia, que també hi és”, comenta Anna Ferrer, “sinó des d’una consciència real de quina és la Menorca a la qual cantam i que encara està en tanta transformació que és difícil saber a què ens referim quan xerram de l’illa. És política, també”.

I és que Menorca musicalment està replicant, i ara encara amb més intensitat, els clams socials contra la transformació, també cultural, a què ens acaba arrossegant la globalització, motiu que de fa temps esperona la creació musical a Mallorca i Eivissa, més enllà dels gèneres musicals pròpiament de denúncia. De Menorca, el paradigma a les Balears de sostenibilitat per antonomàsia, estan sortint novetats discogràfiques que contraresten el seu referent modèlic i que alcen la veu contra la pèrdua d’identitat. “Crec que el que està sostenint i fent guanyar l’actual model és haver convençut tothom que Menorca viu del turisme, que no som ningú i que necessitam els doblers dels altres”, reflexiona Ferrer. I afegeix: “És haver perdut la confiança en nosaltres mateixos com a societat autosuficient. Aquí hi ha el poder real”.

“No estic en contra del turisme”, reconeix Alan Florit, que és darrere el projecte d’electrònica evocadora i paisatgística Snowman Lost His Head. L’altra illa (2026) és el seu tercer i nou treball discogràfic. “Fa 20 anys o més també vivíem del turisme i l’illa no estava així, però actualment tenc una sensació de saturació a l’estiu que no m’agrada”.

El perill de ser un paisatge polit

“Un dels perills de Menorca és que es converteixi en un paisatge polit”, afegeix Ferrer. “I Menorca no és un paisatge, sinó que és el camp que es treballa amb les mans per extreure’n un aliment, i una mar on hi ha els peixos que ens alimenten i l’aigua amb la sal que ens cura. M’inspira cantar a un temps en què el camp i els humans tenien una relació més íntima; no per romantitzar-ho, sinó per fer apologia conscient d’aquesta relació”, continua la cantant. “Vivim externs al territori. Els humans ens hem alineat tant del territori que el veim separat de nosaltres mateixos. La manera en què s’hi relacionen els turistes, els nous residents i els nous propietaris xerra de l’alienació i de com aquesta s’hi imposa, en lloc de ser-ne una part més”, reflexiona.

“Ara mateix no sé què és ser menorquí. Se n’està ampliant molt el significat i es fa d’una manera poc respectuosa i amorosa cap a la cultura i la gent d’aquí”, afirma Ferrer. “Integrar està també en les mans de qui ve i ho hauria de fer d’una manera tendra i humil. Hi ha una actitud tan dèspota, poc sensible i amorosa, amb tan poca escolta i poca consciència respecte de la gent que és i viu a Menorca i que alhora viu una transformació tan profunda de la seva cultura…”, reflexiona la cantant.

“Lentament l’illa ha canviat molt i no crec que sigui cap a bé. El que em fa més mal possiblement és la impossibilitat de gaudir de l’estiu menorquí. Hem passat d’anar a acampar amb amics i família a pràcticament no poder anar a les platges perquè a les set del matí els pàrquings ja són plens”, comenta Alan Florit. ‘Quan érem petits’ i ‘Acampar’ són títols d’aquest nou cançoner nostàlgic que evoca una Menorca que es va perdent. “Record quan la Vall era com un poblat on la gent del poble anava a fer-hi l’estiu i ens hi quedàvem setmanes, i també les acampades a Cavalleria amb la família i a Macarella amb els amics. La meva filla no pot anar a acampar. Costa, de fet, anar-hi i gaudir de Macarella de tanta gent que hi ha. A la meva filla també li cont quan jugàvem a futbol enmig del carrer; totalment impensable ara mateix”.

Pensar en els fills

I és que durant el procés de creació Alan Florit ha tingut molt present la seva filla. “He pensat molt en la Menorca que ella ha viscut de petita i la que vaig viure jo, i també molt en el seu futur si vol viure a Menorca, i en quina illa es trobaran i com la viuran. El jovent d’ara es troba amb molts problemes que les meves generacions no vam tenir. Jo vaig poder comprar una casa i actualment és gairebé impossible que una persona que acaba d’estudiar ho pugui fer. També és molt diferent la Menorca que he viscut jo i la que van viure els meus avis. La meva àvia anava en carro de lloc a lloc i molts dies hi havia per menjar el que hi havia. Són generacions a punt de desaparèixer i que crec que han viscut un dels canvis més radicals de la història com a societat. Per altra banda, la transformació tecnològica ens ha canviat totalment com a persones, ha canviat els nostres valors, la manera de relacionar-nos i veure les coses, d’actuar, de viure. Una tradició i una manera de viure que s’està perdent i que possiblement té uns valors molt millors que l’actual societat que va a cop de scroll infinit de mòbil”, critica.

L’altra illa, creat a l’hivern, que és quan precisament Menorca és una altra illa, s’inicia amb ‘Refugi’. “No crec que pogués sobreviure a una Menorca que fos tot l’any com a l’agost. És molta sort tenir uns mesos en què encara podem gaudir del nostre espai i, en certa manera, trobar-nos a nosaltres mateixos com a habitants d’aquesta petita illa”. En aquest sentit, el disc reivindica “la tranquil·litat, la calma i la serenor”, diu l’autor. “Estar tranquil, estar bé i no voler res més crec que és una de les actituds més revolucionàries que es pot tenir actualment. Menorca no deixa de ser un petit microcosmos on això encara es fa més present per les limitacions que tenim com a illa”.

PA (2026), el nou cançoner d’Anna Ferrer, una de les veus menorquines més reconegudes –a qui Pedro Sánchez fins i tot ha recomanat aquests dies–, és el seu homenatge sanador cap a la tradició d’una nissaga familiar de quatre generacions forneres que ella ha trencat. Cap a l’herència rebuda, la tradició, la dedicació, la saviesa i l’ofici. Com canta a ‘Los panes, los hijos’, és un cançoner tan evocador de mons que s’esborren, com de compromís social alhora. “Em sent profundament trista i molt enfadada, però intent aprendre de les persones que ens han precedit i han obert un camí de defensa d’aquest territori”, diu.

“Són canvis que han esdevingut lentament i que ara és gairebé impossible arreglar-los sense molta voluntat per part de tots i totes”, apunta Florit. En la mateixa línia, Ferrer considera que “mana l’esperança i la fe en el fet que, si ens ajuntam, el poble té més força que ningú, perquè un territori és el seu poble. Intent transformar-ho en acció per tal de revertir el missatge que, si nosaltres volem, és possible”.