20/06/2021

Aquella ascensió prodigiosa

3 min

L'absurditat del viure humà en general ja la va escriure Albert Camus, i en parlàrem tan bon punt va començar l'episodi en el qual ens hem mig encallat, havent rellegit La pesta, per intentar predir el desenllaç de la pandèmia nostra i posar el dit a l'ull de l’incomprensible.

Tanmateix, la nostra novel·la s'allarga i, a frec d'estiu (que començarà dilluns, si el solstici ho vol), m'he tornat a mirar l'absurd de fit a fit, perquè ara contraataca brandant números que volen justificar els mitjans emprats amb la finalitat de la recuperació econòmica.

De primer, l'aterratge d'una gentada de pertot que ja ha començat a saturar determinats espais de l'illa; seguit, l'amarrament d'un tros de creuer del qual sembla que els inquilins ni tan sols podran sortir a fer despesa. Mentrestant, els residents continuem suant la samarreta i la mascareta, i complint unes lleis que entren i surten de la vigència i el vigor sense que ens quedi paciència com per debatre'n a fons la legitimitat.

Ara, el govern ha decidit d'autoritzar la reobertura dels locals “d'oci nocturn” ―una mena d'expressió maca per parlar dels quefers humans en pubs i discoteques. En aquests espais, s'hi practiquen activitats lúdiques com és ara conversar i beure però, sobretot, són llocs on es va a escoltar música en directe i ballar, i a socialitzar-se amb persones que no pertanyen a la pròpia bombolla. Doncs bé: resulta que s'hi podrà anar, als locals de nit, i estar-s’hi en taulades de 12 persones a fora i un màxim de 6 dedins (i amb l'aforament conjunt a la meitat), fins a les dues de la matinada; però, ca! Diu que no s'hi valdrà a estar-hi drets, ni moure-s'hi: ço és, que es manté la prohibició a les persones d'efectuar els moviments corporals que tant de gust ens donen, que tan bé van per a la salut física i espiritual i que, desenganyem-nos, tantes històries d'amor engendren.

Tot plegat m'ha tornat a l'estranya i bonica novel·la de Jacqueline Harpman Jo, que no he conegut els homes (Edicions del Periscopi, 2021. Trad. d'Anna Casassas). En aquesta història ―que comparteix absurds amb la nostra―, quaranta dones més o menys madures viuen segrestades a la gàbia d'un soterrani. Tenen roba, els porten menjar i l'única cosa que no se'ls permet és tocar-se. Hi són de fa tants anys, que algunes ja han oblidat la seva vida prèvia: la vida “normal”. No es recorden de quin episodi les hi va portar (perquè no el van entendre i l'han oblidat); i s'han adaptat i resignat a aquesta circumstància. Van passant els anys fora passar res fins que un dia, de cop, sona una sirena que no se sap de què avisa, els vigilants surten corrents i, com que es deixen la porta de la gàbia oberta, les dones recuperen la “llibertat”. La protagonista, que ens explica la història, és una adolescent que havien tancat per error i que no perdia l'esperança, gràcies a la dèria de voler descobrir què havia succeït, i encaparrada perquè recordin el món d'abans i, així, conèixer-lo. Se les escolta delerosa i, enmig d'aquell disbarat, prova d'entendre què és això de l'amor que li conten, què és el sexe, què és cantar i ballar.

De remembrar el moment que es van poder escapar, quan ella veu per primera vegada el món, arriba a dir: "Em sembla que acceptaria de tornar a passar dotze anys empresonada a canvi de viure aquella ascensió prodigiosa". A una escala més petita, el nostre episodi de confinament i postconfinament i ultraconfinament acaba per generar aquesta mena de pensaments, en alguns casos. Perquè, malgrat la impressió que no ha canviat res i el desastre que suposa que recomencem pel mateix camí, hi ha plaers (llibertats) que no havíem considerat, que donàvem per suposats, fins que l’incomprensible ens obligà a renunciar-hi. Quina meravella serà, tornar a ballar a la plaça del poble en una revetla quan, si ho vol l'absurd, hi tornem!

Laia Malo és poeta, traductora i músic