L’art urbà no és decoració
Es malentén en bona part perquè institucionalment se n’ha promogut la confusió. L’art urbà no és decoració. Cap art no és decoració, tot i que se l’hi ha fet servir, i l’art urbà –en cert sentit– encara ho ha de ser menys que qualsevol altra expressió artística, perquè neix de l’extraoficialitat, de la rebel·lia, d’una expressió alternativa, de la contestació com a actitud i també de l’apropiació de l’espai públic, tan i tan privatitzat com està o tan privat per a tothom. Les ciutats que han volgut fer polítiques socials per integrar l’art urbà a les expressions ciutadanes ho han fet intentant conduir iniciatives de reciclatge d’espais degradats susceptibles de ser alliberats.
El fet, però, és que des de les administracions públiques, sobretot municipals, s’han impulsat i finançat projectes dels quals n’han dit d’art urbà i que s’han traduït a utilitzar un edifici no degradat com a immens mur per pintar-lo, fer un gran mural a l’escullera d’un port o transformar amb una pintura de qualitat més que dubtosa l’edifici originalment més que digne d’una escola. Llavors arriba el propietari d’un hotel, al qual ja li va posar Artmadams perquè ningú no tingués cap dubte del seu objectiu, i encarrega a l’artista que li ve de gust que no deixi racó de les façanes sense pintar. L’horror vacui també és una tendència de la decoració.
Sí, convindria que parlàssim de qualitat, no de gustos. Perquè si els que saben de futbol poden determinar si un partit ha estat bo o dolent o si ho és un jugador; o si els que saben de cine poden dir si és bona, regular o xereca una pel·lícula, la qualitat d’una peça pretesament artística també s’ha de poder valorar, no per un polític, no pel propietari d’un hotel, sinó per aquells que en saben.
En tot cas, després que Cort hagués denegat a l’hotel Artmadams la possibilitat de tirar endavant la intervenció pictòrica, per part de l’establiment es va aprofitar l’aturada de la pandèmia i es va intentar anar a fets consumats: la pintada està feta. És perquè el projecte s’havia rebutjat prèviament que, si no, un mural fet per un artista no és fàcil d’esbucar, que hi ha uns drets que pertanyen a l’autor i la cosa es pot embullar fins a fer-ne impossible i punible la destrucció de l’obra. Tot apunta que no serà així.
Sigui com sigui, en aquest cas hi ha un problema que s’arrossega de fa molt de temps i que no afecta només l’edifici de l’hotel Artmadams, obra de l’arquitecte Guillem Forteza i exponent més que digne de l’arquitectura racionalista. El catàleg d’edificis catalogats de Palma és massa antic i, quan se n’ha fet una actualització, ha estat molt parcial, petita, insignificant. Els qui en saben diuen que Palma té catalogat només el 10% del que s’hauria de catalogar. L’edifici de Guillem Forteza és un dels molts que hi hauria d’estar, catalogat, i, per tant, protegit. I és que un catàleg patrimonial no actualitzat esdevé un colador per a qualsevol despropòsit, o per haver d’actuar en el darrer moment per aturar allò que ja no s’hauria d’haver pogut començar, ni concebre.
