“Timeo hominem unius libri”, deien els clàssics, màxima aplicable a qui es tanca en la seva idea i ignora la dels altres. Una cosa semblant ha passat amb l’article de G. Bibiloni del seu blog, on dejecta la meva proposta d’introduir 'xibiu' com a substitut del barbarisme '*xiringuito'. Addueix que “tota la gent de Mallorca” (!) entén 'xibiu' com a “antre, cau, lloc petit i brut”, ignorant que almenys a l’àrea meridional de l’illa, des del sentit de ‘barraca rudimentària’ passant per ’caseta de reduïdes dimensions, amb tapament d’enramada de pi’ o ‘barraca de fora vila, més tost petita, de particulars per fer-hi bauxes’, ha passat a ’barraca coberta d’enramada de pi on es venien begudes i pa amb sobrassada’ (significats procedents de diversos informadors) per estendre’s a ‘local on se serveixen begudes i altres consumicions (aperitius, berenars)’, habitual a Llucmajor, on ha generat Es Xibiu com a nom d’una discoteca, i que a Campos s’ha aplicat a l’establiment de la platja com a perfecte sinònim de l’intrús '*xiringuito'; abans de la desaparició dels sis '*xiringuitos' de la platja de sa Ràpita, la gent al·ludia, espontàniament, als 'xibius'. Era evident que el mot havia sofert, almenys a l’àrea citada i pel procés esmentat, un ennobliment de sentit, com va passar amb 'arlot'/'al·lot', 'crac', o recentment amb 'homenot' esdevingut ‘home de condicions intel·lectuals, literàries o artístiques d’alt nivell’.
Davant la progressiva invasió de '*xiringuito', la Secció Filològica de l’IEC va incloure en la seva 'Proposta per a un estàndard de la llengua catalana. III. Lèxic' la paraula 'xibiu' com a substitut del castellanisme, aplicant un dels criteris per reemplaçar un mot estranger, és a dir, la seva presència en una varietat de la llengua, encara que el mot fos local, com ha ocorregut amb 'llumí' per 'misto', 'cloïssa' per 'almeja', 'escopinya de gallet' o 'catxel' per 'berberetxo'. Per tant, no es tracta, com diu Bibiloni, infundadament i amb evident ignorància de la realitat dialectal, d'“una arbitrarietat, un abús de vocabulari, sense cap justificació, una perversió del lèxic”. És així com 'xibiu' apareix a les pàgines de la revista 'Ressò de Campos', en la ploma d’escriptors balears o en escrits del 'Diari de Balears' i l'ARA Balears, entitats que felicitem efusivament per l’acceptació i difusió del mot. D’altra banda, la convivència del valor desfavorable i positiu del mot dins el lèxic normatiu, fins restringit al balear, no ha de causar estranyesa: no hi figura 'pardal' com a ‘membre viril’ i com a ‘ocell’ i 'verga' com a ‘membre viril’ i ‘vara’?
En suma, és un fet que els dialectes evolucionen, canvien tant formalment com semànticament, i que tenir en compte aquesta variació és important per a la seva relació amb la normativa. Sap greu que, en nom d’un coneixement parcial de la varietat mallorquina, s’hagi intentat desacreditar –esper que infructuosament– la introducció en l’estàndard d’un mot viu que supleix un castellanisme incòmode tot respectant un criteri de l’autoritat acadèmica.
Joan Veny és lingüista i dialectòleg
