Arrakis i Palestina
Molt s’ha parlat, aquestes últimes setmanes, de l’assumpte de la Flotilla. Vivim temps demencialment complicats, on fa de mal parar-se a distingir, ponderar i matisar què s’ha de fer davant de cada cas, o de quina manera convé o no posicionar-se davant dels innumerables desastres que ens envolten. La guerra de Gaza, o tot allò que fa referència a Palestina, ens té adelerats i dividits des de fa moltes dècades, i ara ha agafat dimensions tràgiques, quan s’ha vist de quina manera Israel és capaç de muntar una resposta als atacs que van patir els seus ciutadans fa dos anys. Ben probablement hi ha aquí molt d’excés de zel, o una resposta armada, militar o bèl·lica, desproporcionada, per molt que usar la paraula ‘genocidi’ sigui l’últim recurs, o una manera de cridar l’atenció sobre un seguit de matances que haurien de ser investigades per la justícia internacional.
Els activistes d’esquerres nostrats, però, també s’excedeixen, encara que els seus excessos són de teatralitat i bona fe, per molt que els pugui moure certa ceguesa ideològica clarament antisemita. Una cosa és criticar la resposta israeliana i l’altra és qüestionar que hagi d’existir Israel com a estat, o celebrar les morts d’israelians, o fins i tot de jueus als EUA. Per a certa esquerra, el que passa a Palestina és idèntic al que passa al planeta Arrakis, de les pel·lícules –i la novel·la– de Dune: una invasió colonial assassina, perpetrada per ‘dolents’ més o menys nazis contra un poble pur, autèntic, salvatgement lliure i místic, amos del desert i de la pols màgica que només vol conservar la seva terra i les seves tradicions ancestrals. Aquesta mentalitat de conte de fades està animada no només per l’imaginari de Hollywood sinó també pels seus actors a la vida real, amb Javier Bardem fent el mateix paper a les dues bandes de l’escenari. Les coses, però, no són tan senzilles, i caure en certes simplificacions ideològiques o dels fets, només permet fer propaganda, elevar consignes fàcils i donar corda a una estúpida superioritat moral que té per objectiu elevar el narcisisme i fer sentir bé les bones consciències atribolades. La guerra és deplorable i tràgica, però sembla que hi ha gent gelosa de l’atenció que mereix, i que s’hi volen posar a davant per fer-se la foto. Com si no fos tot prou terrible.
S’ha de criticar Netanyahu, però posar-se al costat de certs activistes de pa amb fonteta, d’una estretor de mires que fa plorar els àngels, idiotes útils a la causa islamista més terrorista, tampoc no deixa de ser contraproduent. Un genocidi és una cosa molt bèstia, la més bèstia, i no necessita vedets ni advocats progressistes amb perruquí que ens recordin que tot plegat és un desastre, perquè això ja ens ho diuen els informatius. No sé si la Palestina lliure seria un estat islamista, dels que apedreguen les adúlteres i pengen de les grues els homosexuals (sembla que sí), però potser val més tenir un altre estat islamista totalitari que no uns quants milions de morts més entre les runes. Les guerres s’han d’aturar, cosa que demana intel·ligència política i humanisme, no pallassades d’influencer ni ridiculeses de falsa víctima.
