Ha de ser ara
La tortura és la destrucció intencional d'un ésser humà en mans d'un altre. Els mètodes utilitzats per infligir gran dolor i sofriment varien, però tots tenen el mateix objectiu: trencar la víctima, destruir-la com a persona i negar la seva condició humana.
Aquesta és la definició que ofereix l’Organització Mundial contra la Tortura. L’he buscada per parlar de la campanya que represaliats i organitzacions civils acaben de posar en marxa per reclamar justícia i denunciar que els crims del franquisme encara continuen impunes.
Encara. Aquest any en farà cinquanta de la mort de Francisco Franco, que està aviat dit. Mig segle.
La justícia europea ha dit en diverses ocasions que les víctimes del franquisme fan tard. I la campanya que ha començat subratlla que si, efectivament, ha passat massa temps, és perquè el context polític espanyol en finalitzar la dictadura va fer impossible que s’investiguessin aquests crims. I tot i així no és tard: és ara o mai. Encara hi som a temps, les víctimes encara hi són. I els torturadors també.
El lema de la campanya no pot ser més encertat: ”Mai no és tard per fer justícia, però ha de ser ara".
Un centenar de víctimes del franquisme han remès una carta al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Comitè Contra la Tortura de les Nacions Unides per demanar que obliguin l'estat espanyol a investigar les tortures comeses durant el tardofranquisme i la Transició. En la missiva, els represaliats lamenten que moltes de les persones que van patir els crims ja han mort sense que els responsables fossin jutjats. Reivindiquen que cal fer justícia ara, mentre els perpetradors encara poden respondre pels actes horribles que van cometre.
La reparació és necessària per a les víctimes i les seves famílies, però, més encara, és imprescindible per posar fi a l’anomenat franquisme sociològic. Aquesta mena de pudor nauseabunda que surt de les profunditats de l’Estat, mig segle després de la mort del dictador. En aquest sentit hem de reconèixer que quan Franco va dir que ho deixava tot “atado y bien atado” no li faltava raó.
L’estat espanyol no ha tingut fins ara la més petita intenció de jutjar i condemnar el franquisme. Fa només quatre dies que el Congrés dels Diputats ha aprovat la llei que ha de permetre il·legalitzar associacions franquistes i apologistes de la dictadura –la norma, però, no afecta la Fundación Francisco Franco.
Durant la Transició una gran majoria ens vam creure –per ingenuïtat i jovenesa o per basarda els més grans– que calia cedir, pactar, conciliar, per evitar mals majors i preservar una democràcia que estava a les beceroles. Molts opinen que el mal ve d’allà i és molt probable que tinguin raó. Però encara hi som a temps i, com diu la campanya, HA DE SER ARA.
No sé com hi pot ajudar cadascú més enllà de signar la carta. Pot semblar que és un gest inútil, però ja se sap que moltes veus fan un clam. I pot ser un clam que ens permeti conservar la dignitat. Podeu afegir-vos-hi a l’enllaç Justiciaantifranquista.org.
Les firmes es traduiran en força per empènyer el centenar de persones represaliades pel franquisme que, en una carta adreçada al Tribunal Europeu de Drets Humans i a organismes de les Nacions Unides, demanen que s’investiguin finalment els crims del franquisme.
