Ara i llavors
Si a l’acord a què ahir van arribar Esquerra i el PSOE el segueix un altre amb Junts, i Pedro Sánchez és investit amb els vots dels dos grans partits independentistes, s’obrirà una catarsi: fa sis anys estàvem sortint en massa a clamar per la llibertat dels presos polítics, després d’un setembre i d’un octubre en què havíem viscut al límit de la nostra vida política, i ahir es va parlar d’amnistia, de Rodalies i de finançament. En aquests moments, al mar de la política catalana i espanyola hi ha un parell de transatlàntics fent maniobres de viratge espectaculars i arriscades.
De la importància de l’amnistia en parla el fet que els ministres del govern espanyol i Salvador Illa s’han passat mesos dient que no s’aprovaria de cap manera. En parla també la reacció irada de part de la judicatura i de dos expresidents com Felipe i Aznar. I si finalment Puigdemont tornés a Catalunya, ja podríem fer servir l’adjectiu històric. (Tot i que sentir el ministre Bolaño parlant “d’aprofundir el diàleg polític que ja anàvem mantenint” fa posar-se la mà a la cartera immediatament).
Però l’acord també inclou millores en la disposició de part dels nostres diners i el traspàs integral de Rodalies. No es pot deixar de remarcar que el traspàs va començar el 2009 i que ha calgut que Pedro Sánchez pugui governar tot i haver perdut les eleccions perquè es culmini. Però aquesta pirueta de la història electoral s’oblidarà si el servei és excel·lent, és a dir, puntual i sense viatjar en llaunes de sardines. Si ara hi ha el poder polític i els diners per aconseguir-ho, la Generalitat no pot fallar. Ara està en curs un pla d’inversions 2020-2030 al final del qual Rodalies podria doblar el nombre d’usuaris. Si el govern de Catalunya no vol fer el ridícul més clamorós, ja pot posar els millors al capdavant de Rodalies de Catalunya. Hi ha noms de gent que se sap Rodalies com el palmell de la seva mà. I aquests noms els sap tothom.
