Ara sí, jugada mestra
La fantasia, la negació de la realitat, és una mostra d’infantilisme. La meva germana, que com a bona novel·lista va ser una nena fantasiosa, va imaginar de petita una família alternativa, que vivia en una casa verda. Quan la meva mare la renyava anava a buscar consol amb “la mare de la casa verda”, que no la renyava mai.
A Junts per Catalunya, després d’un error tàctic garrafal, impropi dels dipositaris del “gen convergent”, s’ha acabat imposant definitivament aquesta línia política fantasiosa que ja feia temps que practicaven els qui es negaven a fer un diagnòstic sincer dels fets del 2017. Ara, ja fora del Govern, els dirigents de Junts semblen disposats a tallar de soca-rel qualsevol connexió amb la realitat. Parlen en nom d’un poble que no té res a veure amb el cens electoral, reten obediència a un govern virtual –el Consell de la República– i tenen el seu propi president, el legítim, enfront del president real, elegit pel Parlament, que segons Laura Borràs ja no té legitimitat. En un escenari prerevolucionari, aquesta fugida del tauler de joc polític podria tenir, si es vol, un sentit. Però, agradi o no, aquesta no és la conjuntura actual a Catalunya, i almenys un 42% de la militància de Junts ho sap. I això inclou una part important dels seus actius principals, com Mas, Trias, Sànchez, Argimon, Giró i probablement Turull.
Junts ha decidit regalar la Generalitat als seus màxims rivals, amb l’esperança que per a ERC governar en minoria sigui un malson, i amb el consol que des de l’oposició les proclames, la màgia i els estirabots surten gratis, com ja ha demostrat a bastament la CUP. Però obliden que les contraprestacions, per a Pere Aragonès, són molt sucoses: estarà al capdavant d’un Govern cohesionat, sense soroll intern, amb possibilitat de durar, encara que el Parlament li doni un ensurt cada setmana. ERC té l’oportunitat de la seva vida: tot i que és al Govern des de 2015, el seu principal repte de marca és ser percebut com una organització capaç d’exercir el poder i desempallegar-se de la vella tutela convergent. De fer créixer la base sobiranista cap a una altra direcció. Amb Junts al costat, això era impossible. Per això Pere Aragonès i Oriol Junqueras han decidit jugar-se-la. El risc és alt, la recompensa també.
I malgrat tot, ERC té bons motius per no caure en el revengisme o el paternalisme envers els seus antics socis. Primer, perquè tard o d’hora hi haurà eleccions i Junts, fins i tot en el cas que s’escindeixi, pot tenir la clau de la governabilitat. Segon, perquè un dels trumfos estratègics d’ERC és tenir socis potencials a banda i banda (ara estarà en mans del PSC i això l’afeblirà). Tercer, perquè bona part dels militants que han votat per trencar el Govern ho han fet perquè no toleren faltes de respecte a Carles Puigdemont, el qual, cal recordar-ho, va deixar de ser president no pas per les urnes sinó pel 155. Mentre el futur de Puigdemont no se solucioni, l’independentisme tindrà una ferida sense cicatritzar, i ERC trairà una part del seu electoral si se’n desentén.
Ara bé: en les pròximes setmanes dominaran els retrets de Junts cap a ERC, i ERC (a part de les sortides de to que puguin tenir Rufián i Tardà) s’autoimposarà un silenci displicent, que faci veure als seus antics socis que abandonar el poder, qualsevol grau de poder, té un preu, especialment en termes de notorietat. Turull ja ha dit a Aragonès que se sotmeti a una qüestió de confiança o convoqui eleccions. I no ha sentit cap més resposta que l’eco de les seves pròpies paraules, com si les hagués pronunciat en una església sense feligresos.
