Aprendre dels Simpson
A les meves xerrades a les famílies m’agrada proposar un senzill test de qualitat familiar. És individual i privat. Ningú coneixerà els resultats dels altres i, llavors, no hi haurà motius per jutjar ningú. Tampoc aprofitarem el test per fer dinàmiques cursis de grup. El test té una sola pregunta i, això sí, cal respondre-la amb total sinceritat. És la següent: “Es consideren vostès millors o pitjors pares que els Simpson?”
Pares i mares recullen la pregunta amb rialles, perquè ¿qui no considera, amb tota obvietat, que la seva família és molt superior a la dels Simpson?
Ara bé, el test és en realitat un parany. Si ens hi comparem, hem d’acceptar que els Simpson sopen cada nit en família i sense pantalles, malgrat que el Homer és un fervent devot de la tele. Jo no sé per què la Marge està enamorada del Homer (tot i que no li falten pretendents que la festegen), però el fet és que ho està, la qual cosa ens suggereix que a la família és molt més important estimar-se que entendre's. Si hi ha algú al món que, coneixent tots i cadascun dels nostres incomprensibles defectes, ens segueix estimant, ja ens ha tocat el premi gros de la vida. El Homer, que n’és molt conscient, pot fer un munt de barrabassades, però hi ha una línia vermella que no traspassarà mai: la que posi en risc l'amor de la Marge (o de la Lisa).
Els Simpson són capaços de començar cada capítol des de zero, sense arrossegar permanentment els retrets i greuges dels capítols anteriors. Són els més grans virtuosos en el difícil art de recomençar.
Amb tots els seus evidents defectes, els Simpson no practiquen el greu vici de la sobreprotecció dels fills. És una forma de maltractament que els resulta molt aliena. El Bart té la immensa fortuna de poder jugar jocs lliures i arriscats, sense sentir permanentment l’ombra d’un adult supervisant el que fa o deixa de fer. El Bart té el senyal característic d’una infància sana: els genolls marcats per la història de les seves aventures.
En conclusió: si ens considerem millors pares que els Simpson, estem d'enhorabona i en camí d’esdevenir una família assenyadament imperfecta. O sigui, un luxe. Els membres de la família Simpson no sempre es caracteritzen per l'exemplaritat de les seves conductes, però podem apostar que, passi el que passi, es mantindran units.
La Lisa a vegades se sent invisible i poc valorada pels seus pares. Li passa el que a la majoria de nosaltres, pobres herois trivials, quan sentim que no som estimats com ens agradaria. Hi ha moments en els quals tot sembla enfonsar-se. Pensem en l'estrès causat pel cost de la cirurgia de triple bypass del Homer o en el col·lapse de la Marge quan troba exhaurit el seu dipòsit de seny. Però, d’una manera o una altra, tot s’acaba recomponent.
Si la irreverència del Bart ens espanta és perquè ens mostra de manera descarnada que ser un nen és tenir molta més energia que sentit comú per gestionar-la. Però malgrat la seva volcànica espontaneïtat, adora els seus pares i fins i tot els acompanya a l'església.
El 1990 la primera dama dels Estats Units, Barbara Bush, va gosar dir en una entrevista a la revista People que els Simpson eren el més estúpid que havia vist a la seva vida. Davant d'aquest atropellament, la Marge, digníssima, va sortir en defensa dels seus amb aquesta carta:
"Estimada primera dama:
Vaig llegir la seva crítica a la meva família, que m'ha produït un gran dolor. El cel sap que estem lluny de ser perfectes i, la veritat sigui dita, potser ens trobem una mica per sota de la norma; però com diu el doctor Seuss, “una persona és una persona”.
Intento ensenyar als meus fills, el Bart, la Lisa i fins i tot la petita Maggie, a concedir a tothom el benefici del dubte i a no parlar malament de ningú, encara que sigui ric. És difícil que em facin cas si fins i tot la primera dama ens considera no només estúpids, sinó el més estúpid que ha vist a la seva vida. Senyora, si fóssim el més estúpid que ha vist mai, Washington seria força diferent del que m'ensenyen al grup d'actualitat de l'església.
Tenim un gran repte en comú. Cadascuna viu la seva vida al servei d'un home excepcional.
Amb gran respecte, Marge Simpson"
No descarto que hi hagi algú que consideri que la meva reivindicació dels Simpson és una frivolitat. Si és així, comparteixo la meva frivolitat amb la de Thomas Pynchon, que ha tingut un parell d’aparicions a la sèrie. En llegir el guió d'una d'aquestes aparicions, va descobrir que el seu personatge parlava malament del Homer, així que el va corregir i el va tornar als guionistes amb aquesta nota: “Sorry, guys”.
