Apocalipsi i banalitat

Escric l’article a mitjan novembre des de les coordenades 39°N 2°E. A Palma, vaja. Avui hem arribat als 26 ºC i la mínima no ha baixat dels 20 ºC. Abans que es publiqui l’article la màxima caurà nou graus per davall de la mínima d’avui i tendrem la cota de neu a 600 m. En acabar la setmana, nova pujada per damunt dels valors “normals”. Estiu expansiu i carrusel tèrmic, combinació letal per a les reserves naturals, l’agricultura i la seguretat. Des de la finestra veig decoració de Nadal, xurreries i castanyeres. La gent passeja en sandàlies, calçons curts i tirants. No semblen preocupats.

El planeta s’encalenteix i s’acceleren els fenòmens extrems: onades de calor, llargues sequeres, plogudes torrencials, incendis de magnitud inèdita... Els exemples són ben a prop –impossible al·legar-hi desconeixement– però ja no ens inquieten gaire. Ho hem normalitzat. 

A escala mundial, la preocupació per l’emergència climàtica cau en picat: 21 punts en només tres anys. A Espanya ja només representa el 37%. Totes les conclusions de la demoscòpia climàtica apunten en la mateixa direcció: de cada dia ens hi jugam més, però, paradoxalment, de cada vegada ens interessa menys. 

Són diverses les causes que expliquen la tràgica contradicció. Òbviament, que el canvi climàtic sigui objecte de batalla cultural no hi ajuda. No es percep com una realitat científica incontestable, sinó com una opció de relat, subjecta a una determinada posició ideològica. És cert que la guerra de narratives no ha aconseguit fer créixer el negacionisme, però sí la confusió. Les certeses s’afebleixen i les alternatives es desdibuixen perillosament. Quan no hi ha una solució clara, la ment desconnecta.

La intoxicació informativa de la comunicació 2.0 i dels algoritmes esbiaixats, que escampen la confusió i la crispació, també contribueix a la indiferència general. Si dubtes, no et mobilitzes. Si tens por o estàs trist, tampoc.

La informació falsa o tendenciosa augmenta la nostra paràlisi, però l’amenaça principal és l’excés mateix d’informació, fins i tot quan no és parcial o manifestament tergiversada. Ho explica lúcidament un personatge de Joël Dicker: “¿Sabies que la informació és un flux il·limitat en un espai limitat? El volum d’informació és exponencial, però el temps que hi podem dedicar és restringit i inextensible”. És així. El bombardeig constant i inacabable d’estímuls i ítems de tota casta ens fa impossible ordenar correctament la informació i dedicar més temps al que és més rellevant. La sobreabundància informativa ens extenua. Cada notícia esborra l’anterior. Els continguts s’anul·len entre si i el canvi climàtic perd terreny en el nostre imaginari.

Els diferents sondejos, a més, coincideixen en una greu constatació: el grup d’entre 18 i 30 anys és el que presenta la major desafecció climàtica. La dada és demolidora. I a priori, inexplicable: la generació més formada i informada sobre la qüestió, la que ha tengut i té més accés a les dades i la que, a més, està especialment amenaçada per l’evolució del clima dels propers 50 anys... no se sent interpel·lada. I qui no se sent afectat difícilment s’hi involucra.

I aquí és quan sempre apareix la solució fàcil: més presència al currículum. Com si els temaris acadèmics tenguessin propietats nigromàntiques i la capacitat de transformar màgicament els epígrafs curriculars en poderosos aprenentatges i actituds transformadores. Però això no va així.

La investigadora Yayo Herrero lamenta que molts dels joves de 18 anys no saben explicar què és el canvi climàtic ni què s’hi pot fer, tot i haver fet “una carretada de tallers sobre el tema durant tota l’ESO”. Arriba a parlar d’una certa “indústria dels tallers” –cultura de la pau, l’emergència climàtica, gènere...– que no arriba a assolir els objectius proposats.

No deu ser una qüestió de currículum –la base de l’actual són precisament els ODS–, sinó de coherència educativa. Fer tallers i penjar cartolines sobre l’escalfament global no té gaire sentit si la sortida general del primer trimestre és la visita a una pista exterior de gel –que consumeix la mateixa electricitat que un hotel sencer, però produïda per un generador elèctric que funciona amb gasoli 24 h diàries durant 40 dies. O si la sacrosanta macrosortida de final de curs és a un parc aquàtic. Consum i inconsciència en horari escolar.

Per no parlar de les comissions mediambientals que organitzen intercanvis amb altres centres europeus (4.000 km d’avió x 40 alumnes) per acabar passejant en bicicleta per un espai natural.

Com quan Palma va declarar l’emergència climàtica i, seguidament, va anunciar una il·luminació de Nadal més profusa, llarga i extensa que mai “per estimular el consum”. Exactament, a qui volem enganar? Ves que el problema no sigui la nostra incoherència i la banalitat.