Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’autoritarisme. En ple segle XXI. No és la primera vegada que passa i per això és imprescindible mirar enrere per aprendre de l’Europa en què, per culpa de l’autoritarisme, aquest diumenge fa vuitanta anys va esclatar la II Guerra Mundial. La situació no és la mateixa, és evident; però l’avenç actual de l’ur-feixisme (feixisme etern) definit per Umberto Eco és innegable. Moviments polítics d’extrema dreta que el recorden massa, que fins i tot tenen aires de neonazisme, guanyen pes a França, a la Gran Bretanya, a Itàlia, a Alemanya, a Espanya... i també a les Illes Balears.
L’antifeixisme no és una opció; per als demòcrates ha de ser, cada vegada més, una qüestió de responsabilitat. Per ser antifeixista no cal dur samarretes negres amb eslògans cridaners o dessuadores amb caputxa, ni llançar pedres en manifestacions, ni fer servir violència de cap mena. Tan sols cal ser conscient que la democràcia és fràgil, que l’autoritarisme és extremadament perillós i que el racisme i la deshumanització de l’oponent són algunes de les principals portes d’entrada del feixisme. Es tracta d’estar alerta, d’aprendre del passat, de denunciar i combatre qualsevol símptoma d’ur-feixisme.
El dossier que us oferim aquesta setmana il·lustra alguns casos de lluita antifeixista d’abans i durant la II Guerra Mundial. Exemples de gent compromesa, estudiants, obrers, polítics, escriptors, intel·lectuals... ciutadans de tota mena que varen actuar com varen poder contra l’onada autoritària que va assotar Europa a principis del segle XX, i que sovint en varen pagar les conseqüències. La seva valentia i compromís ha d’inspirar-nos a l’hora de bastir una Europa lliure, igualitària i fraterna.
