Americana

Sempre el que ha passat als EUA ens ha tingut magnetitzats. Qui sigui el president dels EUA i de quina manera això pot afectar la política global, i l’economia, i la cultura, no ha deixat de ser un tema crucial, sobretot a l’Europa de postguerra, encara que el domini americà es va fer més ferm amb l’ensulsiada de l’URSS i l’anomenada victòria de la guerra freda, quan el sistema del capitalisme del lliure mercat, amb la democràcia de la mà, va vèncer el pols a l’economia dirigida. Amb la globalització el que sobretot es va globalitzar va ser l’influx dels Estats Units damunt de la resta del globus, de tal manera que saber l’última dèria política del president que viu a la Casa Blanca era tan obligatori com pagar els impostos locals. 

Aquesta fixació per la cosa americana, però, sempre ha tingut un costat qüestionable: com que els seus mitjans de comunicació són tan potents, i la seva indústria cultural, tan llaminera, acabem sabent més coses de la classe política nord-americana que de la nostra. O fins i tot usant-la com espantall o cortina de fum. Mentre parlem de Trump no parlem de la corrupció del meu govern o de la meva família, etc. 

Ara parlem més dels ‘escàndols’ de la censura trumpista a certs humoristes que no de la persecució a la llibertat d’expressió a Espanya, i només perquè l’escàndol que ve d’allà ve ben vestit, ben explicat, ben investigat, ben denunciat, sense cap mena de servilisme ni peatge, mentre que aquí no ens podem encarar amb les nostres misèries sense por de prendre mal. Per entendre’ns: encara hi ha gent entre nosaltres que sap més del cas Watergate –un espionatge mediocre als opositors, com el que practicava en Jaume Matas, ni més ni menys– que no dels assassinats polítics del franquisme o dels tripijocs del Borbó per fer-se ric amb els contractes d’infraestructures saudites. Que sap més sobre el sexe (oval) de Bill Clinton que sobre els GAL. I que ara sap més sobre Charlie Kirk que sobre Joxi Zabala o Guillem Agulló. O que se’n riu, de la baixa qualitat de la democràcia nord-americana, però que ignora –perquè tampoc té un periodisme que l’hi expliqui a fons– tot el pantà putrefacte que és Espanya. 

Ens mirem tot allò amb suficiència, però sobretot perquè el discurs crític sobre els EUA ve des d’allà, i serveix per no haver de parlar de les nostres pròpies i innumerables penúries. S’ha de ser molt curt per no adonar-se que Donald Trump és un personatge molt més recomanable que José María Aznar o Felipe González, per exemple. Però com que sobre Trump hi ha un discurs crític i pel·lícules –i actors famosos criticant-lo–, i molt periodisme de qualitat –i humoristes estirant-li les orelles–, i tot d’una les seves martingales són posades en solfa, doncs ens pensem que són una catèrvola de bojos, mentre nosaltres continuem xipollejant en un fangar tant o més pestilent. Si ens sembla aquell país molt més terrible que el nostre és perquè la seva dimensió terrible ens arriba multiplicada pel seu discurs crític, i per un mercat d’allò terrible –Netflix, per exemple– que ens té enganxats, però tampoc no acabem aplicant-nos la lliçó.