Allò fràgil
Supòs que no som l’únic, però ho confés: darrerament visc obsessionat amb la situació política actual en general i amb l’actualitat política americana en particular fins a extrems malsans, quasi pornogràfics. No és que em passi el dia indignat amb les ocurrències del seu president, els primers 100 dies del qual han semblat anys; més aviat m’intriga molt, moltíssim, què ha fet que tants ciutadans hagin votat algú tan òbviament inadequat per al càrrec, que en el millor dels casos és un demagog sense escrúpols amb una agenda basada en la crueltat cap als més vulnerables i en el pitjor –per mi, la bona–, un nin tirànic i egòlatra que no suporta que li duguin la contrària, ni les persones que té al voltant ni els fets.
Tenc diverses teories respecte a la seva victòria, i totes inclouen una bona dosi de culpa d’una esquerra que no ha sabut donar resposta als problemes, tant se val si reals o percebuts com a reals, de la gent comuna.
El cas és que fins i tot l’algoritme ha endevinat la meva obsessió –i això que no faig servir xarxes socials– i fa uns dies YouTube em va plantar a la cara un vídeo d’un dels mítings d’Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders i, tot seguit, un altre d’un ral·li de Donald Trump on el mateix presentador, John Russell –blanc i amb mullet, però membre del mitjà independent progressista More Perfect Union– demanava als assistents per les seves preocupacions diàries, punts de vista sobre el poder de les grans corporacions i pels motius pels quals donaven suport als llavors futurs presidents dels EUA.
Resulta revelador comprovar com són de semblants els arguments d’uns i altres o, com a mínim, que fàcil seria intentar trobar punts en comú, fils que lliguen unes preocupacions i altres i que es podrien resumir en una creixent sensació de despossessió i pèrdua de qualitat de vida i poder adquisitiu. Fins i tot alguns dels simpatitzants trumpistes assenyalen la classe corporativa com a culpable directa d’aquesta injustícia. En resum, i coincidint amb les reflexions de Russell al final del vídeo: malgrat les aparences, potser les classes populars –tot i que es trobin en un extrem o l'altre de l’espectre polític– tenen més en comú del que el renou de la guerra cultural ens permet veure.
Ara fa vuit anys que faig Aire! a IB3 Ràdio. És un programa, en el fons, bastant senzill: una persona davant d’un micro explicant la seva vida, la seva infància, a què es dedicaven els seus pares, on va estudiar, de quina manera la vida la va menar a dedicar-se al que sigui que s’hagi dedicat. No hi ha gaire secret.
Al llarg de tots aquests anys he entrevistat persones de tota mena. Quasi mai es parla de política, o, com a mínim, de manera partidista. He entrevistat gent que va combatre al bàndol nacional i persones represaliades o que varen veure com detenien els seus pares o padrins –en alguns casos per no tornar-los a veure mai més. En ambdós casos he detectat una angoixa comuna, un sentiment compartit que allò no tenia cap sentit i era injust i cruel. Les circumstàncies que varen fer que un acabàs a un bàndol o l’altre semblen, de vegades, igualment arbitràries: el teu oponent podries haver estat tu. El que et duu a una trinxera o l’altra sovint són petits o grans detalls, segons com ho vulguis veure, però més enllà del bàndol que t’hagi assignat la vida, en el fons, hi ha allà el bessó d’una cosa molt nostra, molt fràgil i humana. I la tenim tots.
Encara no li he trobat un nom.
