Allò que els aliats no poden suportar

Els guionistes del PP han decidit que si Feijóo no té gràcia li escriuran acudits dolents. I així, del “conclave del papa al conclave del PP” han passat a dir que la preocupació de Sánchez “no és qui canta a Eurovisió sinó qui canta al PSOE”.

La situació no és gaire més bona a l’altra banda. Sánchez es posa el nom d’Eurovisió a la boca perquè es parli més del televot que no pas dels whatsapps ja publicats o dels que puguin venir, gentilesa de la distribuïdora del ventilador, acreditada especialitat de la política espanyola amb ramificacions als jutjats i als mitjans. Ja fa temps que Sánchez ha detectat que la crítica a Israel li dona galons de lideratge internacional i que és una bandera que no pot cedir als partits amb qui governa, si no vol ser desbordat per l’esquerra.

Però el més greu no és ni qui canti al PSOE, ni si Israel ha de ser cancel·lada a Eurovisió com Rússia ho va ser del Mundial de futbol, sinó els crims contra la humanitat que continuen posant fi a la vida de milers de civils a Gaza, a plena llum del dia, amb extraordinària crueltat, davant dels silencis més o menys còmodes o covards de països que, com a molt, truquen a Israel per demanar-li que afluixi una mica.

Netanyahu va justificar l’entrada a Gaza de camions amb menjar perquè l'hi demanen “aliats” que no poden suportar “les imatges d’una fam massiva”, amb criatures esquelètiques en pantalla. I això és molt pitjor que un acudit dolent, això és el retrat d’on tenen el llindar del dolor els governs que no volen que les opinions públiques se’ls girin en contra. I d’on té Netanyahu la seva indignitat política i humana.