Alejandro Fernández i la burgesia insaciable
Per a l’amic Joan B. Culla
Són prou coneguts els dos articles antològics que l’advocat i periodista Santiago Nadal Gaya va dedicar a la "burguesía del alma huera" (volia dir, el gruix de les classes mitjanes catalanistes amb l’afegit, aquesta era la "seva" burgesia, del món regionalista de la Lliga). En el primer, de setembre de 1938, alertava del domini aclaparador del "catalanismo de derecha y de izquierda", que "controlaba todos los centros de la actividad y quien no quería someterse fracasaba". Una conjura de "Consejos de Administración, [...] grandes comerciantes e industriales, [...] los periódicos", que ofegaven "los que siempre se llamaron españoles". A la fi, "agrupados bajo la bandera española y tomando como base y símbolo de sus lealtades la lealtad a la encarnación suprema del Estado antes de la República", "los jóvenes catalanes que se sentían y confesaban en alta voz españoles, fueron casi los únicos en recordar que Cataluña también era española". Alejandro Fernández, aquest jove dirigent d’oratòria gairebé clàssica del Partit Popular a Catalunya, ben segur que ho pensava, que era un "joven catalán que se sentía y confesaba en alta voz español", el passat 15 de setembre de 2023.
En un segon article, encara més conegut que aquest primer, La burguesía del alma huera (28 octubre 1939), Santiago Nadal Gaya recordava que aquesta inconcreta burgesia havia fet el joc a dos fenòmens terribles: el separatisme i la revolució (anarquista, comunista, o com es volgués dir): "La burguesía de Barcelona ha identificado —quizá con mayor claridad que los vascos— el separatismo con la revolución y el 26 de enero [de 1939, caiguda de Barcelona a mans dels franquistes] había abjurado ya del catalanismo, pero quedó con el alma vacía". Tots els errors es paguen, materialment o espiritualment, i Santiago Nadal Gaya, un d’aquells "jóvenes catalanes que se sentían y confesaban en alta voz españoles", aixecava acta notarial d’aquell fet històric.
Passen els anys, cau una dictadura de caràcter feixista (també assenyalada com a feixista catòlica espanyola), s’obre pas dificultosament a un sistema democràtic homologable en termes europeus, se suposa que es resol, ni que sigui temporalment (un temporalment definitiu, per a l’espanyolisme), el "problema catalán", però el monstre continua allà davant: "No pot ser la solució donar més prebendes a la insaciable burgesia nacionalista, i que ho paguem els constitucionalistes catalans. A sobre ens diuen que hem de callar perquè crispem. No callarem", alça la veu Alejandro Fernández, aquest "joven catalán que se sentía y confesaba en alta voz español", el 15 de setembre d’enguany. Només han passat vuitanta-cinc anys, però encara arrosseguem aquesta "burguesía del alma huera", insaciable.
Però, de què ens parla Alejandro Fernández? ¿No deu pas ser del Círculo Ecuestre, aixopluc de la burgesia (aquesta sí, de veritat) espanyolista de tota la vida, més "pijos" que burgesos, que només són catalans per raons geogràfiques? Tampoc hauria de ser la discreta burgesia del Cercle d’Economia, on hi ha una mica de tot. ¿Parla de les classes mitjanes, urbanes i rurals, pujolianes i postpujolianes, amb una memòria molt determinada de la guerra, que no és, en bona part, la de Santiago Nadal Gaya? Diria que el jove dirigent del PP ha llegit alguna cosa del conegut monàrquic d’extrema dreta, que va excel·lir en la premsa franquista més nostrada, però com el senyor Nadal els anys 1938 i 1939, Alejandro Fernández simplement ha repetit un dels tòpics més coneguts del vell i nou espanyolisme català, franquista i neofranquista, que durant dècades va contaminar qualsevol mena d’anàlisi, a dreta i esquerra, anticatalanista. ¿No era "insaciable", el burgès Alejo Vidal-Quadras, també nacionalista? O altres burgesos nacionalistes com José M. Trias de Bes o Jorge Trias Sagnier, per posar un parell d’exemples més. ¿O els bons burgesos que van cobrir d’afalacs aquell altre nacionalista insaciable, francoespanyol, de nom Manuel Valls? Naturalment, estem parlant d’una "insaciable burgesia nacionalista" espanyola, que va guanyar la guerra de 1936-1939, que va viure durant anys d’aquella victòria militar i la va disfrutar, per raons de classe i per raons d’identitat nacional... espanyola.
La història i el present acostumen a ser molt més complexos que el simplisme dels discursos públics dels nostres polítics, fins i tot dels més ben informats, com el "joven catalán que se sentía y confesaba en alta voz español" que és Alejandro Fernández. Tanmateix, les repeticions dels arguments de la vella literatura franquista no poden amagar ni desmentir el fet que el nacionalisme espanyol, l’espanyolisme, no es destrueix amb el temps, només es transforma i s’adapta amb una habilitat notable i, sobretot, amb una capacitat de transversalitat interclassista i ideològica extraordinària. La "insaciable burgesia nacionalista" espanyola d’Alejandro Fernández milita a tot arreu, a dreta i a esquerra. Tinguem-ho present.
