PalmaL’estiu de la meva infància era un moment d’espais oberts i el sol reflectint-se a l’aigua de la mar. Jugava amb els meus cosins al solar que hi havia darrere de la botiga de souvenirs del meu padrí a Cala Millor, que estava ple de flors i des d’on es veia un degoteig de persones que anaven o tornaven a la platja. L’estiu també ens donava l’oportunitat de conèixer algun infant estranger, amb qui ens enteníem perfectament perquè sabíem fer servir un sofisticat sistema de gestos que, amb ganes i bona voluntat, no fallava gairebé mai. El calçat oficial era de plàstic –enguany està molt de moda– i la mescla de suor amb la brutor que s’hi ficava ens donava forma als peus infantils característics d’aquella època de l’any: mig negres, salvatges de tant fer-los servir. En tornar del capfico, una camiseta bastava per poder anar a fer una volta carrer amunt i carrer avall, amb alguna aturada a la placeta que hi havia davant el local del padrí. Si podíem, ens colàvem dins la botiga per tocar un gènere que ens coneixíem a la perfecció: sabíem on eren les peces més pornogràfiques, perquè alguns souvenirs de l’època eren una oda a l’amor heterosexual masclista –record una mena de pistola que tenia una dona amb un home al darrere amb un penis molt gran que em feia molta gràcia.
Els vespres de l’estiu de la meva infància refrescava i mai no sobrava una jaqueta fina a partir de certa hora en què la brisa de la mar ens posava la pell de gallina. Dormir amb les finestres obertes era un plaer.
Tot això ja no existeix més que idealitzat en el meu cap. Aquell estiu de la nostra vida ha mort i no tornarà. No només suportam una temperatura que fins i tot assassina persones, sinó que sabem que cada any serà pitjor. Cada estiu que passa és més complicat sortir al carrer i quedar-se a casa sense tenir aire condicionat és un patiment. A més de patir una calor que no havíem conegut abans, els estius vinents ens reserven incendis forestals més virulents i, en acabar, tindrem por per si aquesta vegada ens toca patir fenòmens meteorològics extrems. Però tindrem sort, perquè aquests estius seran encara millor que els que viuran els nostres nets, si és que arribam a tenir nets.
A hores d’ara, alguns ja esperam moments millors –a partir d’octubre, si hi ha sort– per veure els amics a l’aire lliure. Els estius tampoc no són d’anar al camp a descobrir coses amb els cans, perquè són vells i alguns dies fins i tot es neguen a caminar pel carrer.
La natura continua endavant amb la seva revenja, diguin el que diguin els negacionistes del canvi climàtic, que han passat de ser personatges perillosos a figures patètiques que fan com els nins petits: es tapen els ulls per fer veure que no estan en la mateixa realitat que la resta. És evident que ens mereixem una revenja i que pagaran justos per pecadors. Som com un suïcida que, malgrat que s’està posant la pistola al cap i dispararà, pensa que finalment se salvarà. Almanco, quan ja no es pugui viure aquí, nosaltres ja no hi serem.
