Adeu, Irene
Fa una setmana que es va morir Irene Papas, un monument de cultura mediterrània –o sia, de cultura–, ja passats els 90 anys. També en tenien més de noranta les meves dues padrines, i ara les record amb aquella memòria de bisturí, la seva fortalesa arravatada, sempre vestides de gris obscur o de negre, perquè arrossegaven molta mort: sobretot, molta mort contra natura, fills que se’n van abans que els pares, germans petits que els grans no podran veure créixer, la mort desbaratada en una cronologia discontínua. No sé ben bé per què sempre he associat aquelles dues figures indòmites a una certa manera de vida i de mort a la Mediterrània, tenint en compte que tot allò que s’hi refereix habitualment em desperta la més viva suspicàcia.
En general, la Mediterrània és una salsa de tòpics per a persones intel·lectualment peresoses. Qualsevol so de guitarró o un plany de xeremia ens defineix la Mediterrània i ens la fa sentir com la pàtria flamejant. Davant la majoria de declaracions o afirmacions de mediterraneïtat, qui no se n’ha autoexclòs per por de morir ofegat en l’almívar del que és més primigeni que el principi de totes les coses? Potser hauríem de porgar els elements constitutius de la mediterraneïtat, si és que aspiram a aproximar-nos a un significat que ens aporti alguna cosa més que els llocs comuns de què ara és feta.
Però davant d’algunes figures no tenim dubtes sobre l’existència de l’univers mediterrani. Ja em perdonareu la vanitat de triar el que sempre hi ha significat, per a mi, l’actriu Irene Papas, de qui no sabria dir si té possible relleu. En tot cas, aquest relleu no sorgirà de cantants o actrius tocades de localisme o d’altres pigotes –anèmics souvenirs turístics. Per ser Irene Papas, s’ha d’haver navegat per aviors que inclouen les grans dones que interpretà al teatre... i les meves padrines.
Guillem Frontera és escriptor
