Acabem amb el negoci de l’habitatge
La possibilitat d’accedir a un habitatge amb totes les garanties, a preus raonables i sense incerteses amenaçants, s’ha convertit en una qüestió central aquí i a moltes ciutats de l’Estat travessades per la turistificació i l’especulació immobiliària. El capitalisme expandeix les seves fronteres de mercantilització incidint de manera violenta contra tot allò essencial i imprescindible pel sosteniment de vides dignes per a tothom. I l’habitatge n’és un pilar fonamental.
El dret a l’habitatge és un dret reconegut en moltes constitucions nacionals i en la Declaració Universal dels Drets Humans. L’article 25 diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat”.
El capitalisme atempta contra aquest dret fonamental que és un fonament material per desenvolupar un projecte vital, però és també una condició de salut i benestar mental i emocional, com ho és també l’alimentació i tenir garantits els serveis bàsics essencials que el capitalisme també privatitza i mercantilitza en un avanç feroç de les seves dinàmiques més destructives en contextos territorials propers. En d’altres, de més llunyans, mata directament, o expulsa, explota i espolia, atemptant de manera explícita contra el dret a la vida lliure i digna de cada cop més àmplies capes de la població global, i també més àmplies capes de la població local.
Les polítiques neoliberals al servei d’aquestes dinàmiques que acumulen riquesa a costa de la despossessió, l’explotació, l’expulsió o l’atac, tendeixen a amagar-se darrere discursos perversos que apel·len, per una banda, la necessitat (en aquest cas, l’habitatge) i alhora, els privilegis que determinades capes de la població tenen sempre per damunt de capes més travessades per diferents nivells d’opressió/vulnerabilitat: els rics (especulació i luxe), sobre la “classe mitjana” (que esdevé rendista). Aquesta, sobre la població més humil i la migrant i/o racialitzada (que és la que amb la seva feina, sosté tot l’entramat de la dinàmica econòmica que en el nostre territori és el d’una economia de serveis i terciaritzada).
Unes dinàmiques que expliquen com el Partit Popular impulsa, aquí a les Illes, amb la instrumentalització de la dramàtica situació de l’habitatge, unes polítiques que prometen garantir els privilegis d’uns sobre altres. Així el PP ha impulsat una sèrie de decrets llei i programes que 1) engreixen les dinàmiques rendistes, sense intervenir en el preu del mercat de lloguer i compra-venda (convertir locals en habitatges, xapar pisos, incrementar alçades, llogar a preu desorbitat mentre cobrim amb doblers públics entre el preu del lloguer “social” i el preu “de mercat” amb el programa “lloguer segur”, 2) premien infractors amb la possibilitat de legalitzar els habitatges i altres usos il·legals en un sòl que hauria d’estar blindat per al sector primari, però que esdevé sòl privilegiat per a l’especulació immobiliària (el somni de viure al “camp” amb xalet i piscina de postal, que no del camp, treballant-lo), 3) regala sòl públic a inversors i promotors privats per fer-hi habitatges a preu limitat (que no social), deixant els municipis sense sòl per a serveis i equipaments necessaris per als increments de densitat de població que tot això suposarà. Mentrestant, deixa que grans tenidors acaparin habitatges, que els tenguin tancats per ficar més pressió al mercat de l’habitatge i apujar encara més els preus; no intervé en el mercat immobiliari ni en la pèrdua de patrimoni que implica la sagnant escalada de la compravenda a no residents. En una població cada cop més precaritzada, aprofita la por perquè els que tenen encara determinats privilegis, els puguin mantenir i/o engreixar fent-los còmplices d’unes polítiques que en realitat no estan pensades per a ells, sinó per als grans actors de la nostra economia, però aconsegueix així, dividir i enfrontar qui n’està per sota.
Així, les reunions als pobles amb informació sobre com legalitzar la teva caseta en rústic omplen sales senceres, i no només de gent reconeguda per ser d’ideologia conservadora, no. Així també, la classe mitjana “progressista” es justifica amb la necessitat d’arrendar propietats a turistes en arrendaments de temporada, o a treballadors a preus de la bogeria de mercat, perquè clar, és que si no “estarien fent el beneit”, encara que els seus propis fills es trobin amb la necessitat de quedar-se a viure amb ells, compartir casa amb altra gent o sortir de l’illa per intentar tenir la possibilitat de tenir un projecte vital propi.
Així és com aquestes polítiques triomfen, esquerden la base social, s’alimenten de la incoherència, impugnen determinats discursos “progressistes” i afavoreixen les dinàmiques individualistes del “campi qui pugui”. Davant això, cal molta determinació, una mirada àmplia, llarga i col·lectiva. Com la que han demostrat els moviments per l’habitatge, en aliança amb els moviments contra la turistificació, els ecologistes i els del sindicalisme de base aquest 5 d’abril en la una jornada històrica de mobilització unitària arreu de l’Estat amb una consigna clara: “Acabem amb el negoci de l’habitatge”. En coneixem les formes, n’identificam els perills, sabem com combatre’ls i ens hi trobaran de cara.
