13/04/2021

Segona República: l'escola i la memòria de l'exili

8 min
Disponible en:

L'altre dia, l'Eva, la professora de tercer d'ESO del meu fill, va compartir a classe la història de família de quan la seva besàvia Socorro Robas va perdre la vida durant els bombardejos de 1937 a Barcelona durant la Guerra Civil. Va descriure el moment: "Un dia va començar a sonar la sirena prèvia al bombardeig, la meva besàvia era al carrer, tots van començar a córrer per refugiar-se i de seguida van caure les bombes. Ella va veure un nen atordit i desorientat i va anar corrents cap a ell. Se li va tirar a sobre per protegir-lo amb el seu cos. Ho va aconseguir. El nen va sobreviure però ella va morir".

El meu fill ens va explicar amb molta sorpresa la història narrada per la seva professora, ja que era la primera vegada en la seva curta vida acadèmica que un professor trencava els tabús sobre la Guerra Civil Espanyola i s'atrevia a donar el seu testimoni familiar a classe. Ho vaig celebrar perquè havia aconseguit sembrar la curiositat en l'alumne i la seva necessitat d'aprofundir sobre aquest període de la història tan relegat en els plans d'estudi.

L'exili republicà de 1939.

Fa temps vaig escriure en aquestes mateixes pàgines com els testimonis dels refugiats de la Guerra Civil Espanyola a Mèxic havien estat formatius en la nostra educació ("La memòria també és vacuna", 5 d'abril de 2020). De moltes maneres, l'oralitat d'aquesta guerra ens va fer reconèixer la defensa de les llibertats i la democràcia sobre l'horror de les dictadures. No eren els únics testimonis que sentíem. Durant la meva infantesa, al Mèxic dels anys setanta, la política d'asil va permetre que entressin milers de llatinoamericans que fugien de les dictadures militars. Així, a la meva escola hi havia xilens i argentins, companys de classe i professors que havien estat perseguits pels règims de Videla i Pinochet. Entre ells, Alejandra Chadwick, una de les nebodes netes de l'expresident xilè Salvador Allende, o la família Damonte Fernández, actualment incansables en la lluita per recuperar els nadons robats per la dictadura militar i la defensa dels drets humans. Aviat arribarien també exiliats de Centreamèrica expulsats pels conflictes bèl·lics, especialment de Nicaragua i el Salvador. Una temporada va viure al meu edifici al barri de la Roma –el mateix barri que va retratar amb mestratge el cineasta Alfonso Cuarón–, el cantautor Carlos Mejía Godoy i els de Palacagüina, referent musical de la Revolució Sandinista. En altres pisos vivia una adorable família de jueus austríacs refugiats de la Segona Guerra Mundial, i alguna altra del País Basc que sintonitzava a la ràdio Camilo Sesto, mentre els de Palacagüina cantaven aquesta que els va fer famosos: "Son tus perjúmenes, mujer". Aquell mosaic de molts exilis ens permetia coincidir en l'elemental: la música i la conversa. Però era sobretot a l'escola on ens atrevíem a preguntar. La meva escola es deia Decroly, era a Ciutat de Mèxic i era atípica. Anomenada escola activa, moltes vegades ens saltàvem el pla d'estudis oficial per considerar-lo limitat, i estudiàvem en profunditat altres temes que eren del nostre interès. Entre ells, el que ocorria als països dels nostres companys refugiats. Llavors no existia internet i hi havia una enorme censura a la premsa, però teníem llibres i el més important: els testimonis. He d'agrair, d'aquella educació, que els professors no subestimaven la capacitat crítica dels nens per comprendre el context social que ens envoltava. Ens va permetre empatitzar amb els nostres companys i entendre, des de molt petits, els conflictes de la zona, una Amèrica Llatina convulsa, ostatge de la Guerra Freda, dels mals governs i la pobresa.

A aquesta escola assistien també els nets del general Lázaro Cárdenas, el president mexicà que es va atrevir a trencar relacions amb el dictador Francisco Franco i que va salvar més de 20.000 refugiats de la Guerra Civil Espanyola. Per aquesta coincidència anàvem un cop a l'any, com a part dels nostres estudis, al ranxo de la família Cárdenas a Michoacán a realitzar investigacions de camp. La regió tenia especial significat perquè va ser el refugi dels anomenats Nens de Morelia, els 456 nens que el 1937 van arribar des d'Espanya al vaixell Mexique. Encara que ens separaven quatre dècades d'aquells successos, estaven presents mentre caçàvem mantis religioses i menjàvem mangos tot just baixats de l'arbre en l'exuberant naturalesa michoacana.

Anys després, quan vam créixer, vam entendre la magnitud d'aquella gesta humanitària encapçalada pel llavors govern mexicà. És ja coneguda la tasca del cònsol a França (1939 a 1944) Gilberto Bosques per donar més de 40.000 visats de Mèxic als perseguits del nazisme i el franquisme. Amb la Gestapo trepitjant-li els talons, Bosques va abandonar París quan la ciutat va ser presa pels nazis i, després de moltes vicissituds, va aconseguir restablir el 1940 el consolat a Marsella, llogant dos castells per donar refugi a 1.300 europeus, entre els quals 500 refugiats republicans de la Guerra Civil Espanyola. Els castells de la Reynarde i de Montgrand, pensats per salvaguardar la gent mentre esperaven els visats per sortir majoritàriament cap a Mèxic, eren l'oposat a la situació humiliant que vivien els republicans en els camps de concentració francesos com el d'Argelers. En aquests masos no només es proveïa de sostre i aliment, sinó que es va oferir formació professional en certs oficis, tallers d'escriptura, lectura, concerts i altres activitats culturals. L'educació i l'expressió van ser salvadores del desarrelament.

L'exili republicà de 1939.

El cardenisme, obert als nous corrents pedagògics, entenia l'educació com a formació integral i humanística, peça fonamental per a la construcció de la democràcia, punt en què coincidia amb els valors educatius de la Segona República. Per això es va llançar a la protecció del coneixement que portaven amb si catalans, gallecs, bascos, valencians, andalusos i altres refugiats que van arribar d'Espanya. Així, el 1938 es va fundar La Casa d'Espanya a Mèxic perquè professors universitaris i intel·lectuals poguessin continuar amb la seva tasca educativa. Va ser la llavor de l'actual Col·legi de Mèxic, una de les institucions acadèmiques més importants del món de parla hispana.

Al camp s'hi van integrar tècnics agrícoles que van brindar també el seu coneixement a la formació rural, com Manuel Gaya i Canalda, català, l'últim combat del qual abans de creuar a França el 1939 va ser a Os de Balaguer defensant terra catalana. A l'arribar exiliat a Mèxic, en aquesta emotiva travessa que em va narrar el 2007 quan el vaig entrevistar per al diari El País, va trobar les eines per donar sentit a la seva vida lluny de Catalunya, com el trobaven també, dècades més tard, els meus mestres i companys de classe llatinoamericans que davant aquests anys de plom van desembocar en una "trobada solidària, amorosa i protectora que literalment va salvar les nostres vides". Així ho descriu des de la Patagònia la meva professora de primària Cristina Fernández, perseguida i torturada pel règim de Videla, i que va tornar a l'Argentina al caure la dictadura.

En algun punt de la nostra educació van confluir els supervivents d'aquestes guerres, els qui van saber sobreposar-se al dolor per comunicar-nos idees renovadores i lluminoses. La seva tasca pedagògica també va ser amorosa i protectora, ja que ens van ensenyar no només a escriure, sumar i restar. Ens van transmetre que el silenci, mai. I que la memòria, sempre.

La por a la pèrdua de la identitat característica dels qui viuen l'exili, unida a l'arrelada tradició oral de les nostres cultures mesoamericanes, va fomentar l'oralitat d'aquestes vivències. Precisament de la veu de Manuel Gaya i Canalda vaig sentir per primera vegada que el president d'Espanya en la Segona República, Manuel Azaña, havia estat enterrat amb bandera mexicana a Montalban, França, el novembre de 1940. Ell sabia de primera mà la història, perquè havia conegut, un any abans de la mort d'Azaña, Antonio Haro Oliva quan va viatjar amb ell rumb a Mèxic al vaixell Mexique. Haro Oliva era l'agregat militar de Mèxic a França i un dels que van protegir Azaña durant la seva agonia i mort en el seu desafortunat exili a Montalban. Quan em va narrar la història, Gaya i Canalda tenia ja 91 anys i una memòria prodigiosa. El recordo assegut a casa de Tecamachalco, a l'estat de Mèxic, posant en perspectiva el context de llavors: assetjada França pels nazis a la Segona Guerra Mundial, el govern de Vichy (1940-1944), col·laboracionista amb l'Alemanya nazi, no va permetre que Manuel Azaña fos enterrat amb la bandera republicana espanyola per evitar un conflicte tant amb el govern de Franco com amb el de Hitler. Els detalls estan escrits en l'apassionant correspondència diplomàtica de l'ambaixador de Mèxic a França Luis I. Rodríguez Taboada, que va contestar a l'aleshores prefecte de la ciutat de Montalban: "El cobrirà amb orgull la bandera de Mèxic; per a nosaltres serà un privilegi; per als republicans, una esperança, i per a vostès, una dolorosa lliçó".

L'aula d'un institut, en una imatge d'arxiu.

Llegint aquests documents editats pel Col·legi de Mèxic, un s'adona de la solitud en la qual va actuar Mèxic enfront de la resta de països occidentals. La gesta per salvar Azaña va ser un cúmul de peripècies per aconseguir expatriar-lo amb vida, primer a Suïssa i després a Mèxic, però van fracassar tots els intents. Ni tan sols la seva mala salut va aconseguir estovar les autoritats a França, país on va arribar feble i malalt des d'aquell cruent hivern de 1939. "[...] L'ambaixada franquista s'ha oposat terminantment que es traslladi i la cancelleria francesa es manifesta sorda a les nostres súpliques i demandes. A cap dels col·laboracionistes sembla interessar la seva amarga condició [...]. Pobra França vençuda!", escrivia l'ambaixador Rodríguez Taboada.

Quan creix el setge a Manuel Azaña i família per part d'agents franquistes i nazis, la delegació mexicana lloga una habitació a l'Hotel Midi per tenir-ne cura, i els dona dret a onejar la bandera mexicana a manera de protecció diplomàtica. Azaña està protegit, però l'agonia no triga a arribar.

En "el llibre de dades", una espècie de bitàcola on l'ambaixador narra les converses que té amb Azaña –moltes de personals que denoten un vincle afectiu–, s'escriu també les raons per les quals Azaña refusa refugiar-se a Suïssa: "Aquí puc servir-los d'ostatge, mentre que en un país neutral i en qualitat de pròfug agreujaria la seva condició", referint-se a la condició del seu poble i família. Tot i això, l'ambaixador intenta aconseguir el salconduit a Suïssa, però el país helvètic, suposadament neutral, s'hi nega. Rodríguez Taboada no s'atura. Pren el risc de traslladar-lo a Vichy d'amagat de les autoritats franceses amb la idea de portar-lo a Mèxic, però, ja amb les maletes al cotxe, el prefecte de Montalban ho descobreix i frustra els plans.

Després venen les quatre hores cinquanta-tres minuts que van marcar la mort d'Azaña i el seu enterrament: "Arriba fins a l'últim sojorn embolicat en la bandera de la meva pàtria. Que això ens conforti si més no; significa l'existència de milions d'homes que en l'altre continent vibren amb els nostres ideals", deia l'ambaixador davant del fèretre d'Azaña. A l'acabar els funerals van començar a planejar la sortida de la Dolores, la seva dona, i de part de la seva família. Ho van aconseguir. La Dolores arribava a Mèxic i així es protegia un tros de la memòria històrica d'aquesta guerra que a les aules i a les llars espera ser narrada. Ja seria hora.

Maritza García és periodista i documentalista

stats