OPINIÓ

El Tao mallorquí

La meva paradoxa preferida de l'estiu és la queixa sobre la gentada que hi ha a les platges en plena pandèmia. Paradoxa perquè, habitualment, qui expressa la queixa era allà també, així que en essència l'observador era part del mateix problema que denuncia. Una prova més que dins tot mallorquí hi ha un Lao Tse latent.

Encara record amb nostàlgia els anys aquells en què els lectors de la Lonely Planet es pensaven ser turistes d'una raça superior. De fet, ells no eren turistes –paraula que sortia de la seva boca amb el necessari deix de menyspreu–, sinó viatgers. El problema era detectar les diferències sobre el terreny, on les distàncies s'escurçaven. Al mateix carrer d'Istanbul hi havia prop de quatre restaurants que asseguraven ser, amb diferents i mínimes variacions del nom, el mateix que sortia a la guia com un dels millors llocs per menjar kebab al centre de la ciutat.

Potser els viatgers no són tan gregaris com els turistes, però els que presumeixen de ser diferents són prou iguals a la resta de mortals com per omplir quatre restaurants guiats, en essència, per la mateixa inèrcia que omplia cada nit Son Amar.

Som xotets. L'única elecció és entre l'acceptació d'aquest fet, conscient o no, o passar-te la vida sospitant que t'estan tangant i que t'estàs menjant el kebab on no toca. Perquè a partir del moment en què algú paga i un altre cobra, la vida és, en part, un sopar espectacle: estàs assistint a una representació, tot és fingit, especialment els somriures.

A l'illa ho tenim clar. Els mallorquins no ens comportam igual quan els alemanys no miren. I, a més, als nostres clients sempre els faltarà alguna peça per resoldre el jeroglífic o potser els sobra massa informació com per veure que en realitat no n'hi ha cap.

A la introducció de Tristos Tròpics, Claude Lévi-Strauss explica que la tragèdia de l'etnografia és precisament que l'arribada de l'etnògraf, en molts casos, significa el principi de la fi per a les cultures que estudia. Cap aborigen podrà recuperar-se del seu primer contacte amb l'home blanc. És un poc com el principi d'incertesa de Heisenberg, però a ritme de tragicomèdia.

El Tao mallorquí diu que la condició humana es resumeix en això: no ha començat el partit i ja l'hem cagada; tots som un poc turistes, feim la mateixa nosa, sempre vestits com no toca; embossam entabanats amb mapes inintel·ligibles cercant un kebab mític que per força ens decebrà, sense mai poder estar segurs de seure al restaurant que toca. Però a la platja els que sobren són sempre tots els altres.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF