BOTAFOC

Robar surt a compte

La justícia espanyola és tan justa que és més que probable que Valtònyc passi més temps a la presó per fer un rap que Iñaki Urdangarin per saquejar tres comunitats autònomes. Les senyores magistrades del cas Nóos, tan elogiades per la casta i la caspa –fins i tot pel diputat Yllanes–, han considerat que l’atracament del segle, perpetrat pel marit d’una infanta amb l’assessorament de la casa reial i la col·laboració necessària de tres presidents del PP, és una cosa menor i que malbaratar milions d’euros organitzant fòrums turístics per a 'pijos' i multimilionaris és “positiu” per a la societat. Sort que, com s’ha esforçat a subratllar la premsa, les jutgesses eren d’origen humil.

El triumvirat que ha jutjat el cas més mediàtic de la història ha reduït la causa a una anècdota, batent el rècord d’absolucions i deixant la pena de l’exduc ‘empalmado’ en una broma. Si hi ha un perdedor en aquesta sentència, no és Manos Limpias –un 'lobby' que ja estava amortitzat–, sinó el fiscal Horrach. El tribunal ha ridiculitzat les seves peticions de penes i en l’absolució de la seva patrocinada Cristina no té cap mèrit perquè tot l’aparell de l’Estat s’havia activat per salvar el cul de la germana del rei, i de passada el rei.

La sentència ha estat lloada per tots els juristes excepte José Castro, l’únic valent. Llegida en diagonal, és un insult a la intel·ligència, per això m’estalviaré llegir-la en horitzontal. Romero, Moyà i Martín s’han aïllat tant del ‘renou’ exterior que han obviat que en el cas de Cristina de Borbó estaven jutjant una eminència. I aquí rau la clau de tot plegat. La preparació de la ‘germaníssima’ és tan descomunal que una de les entitats financeres més potents de l’Estat es reinventa cada cert temps per promocionar-la. Llàstima que a l’hora de detectar que s’estava fent rica amb les partides de pàdel del seu marit el seu intel·lecte esdevingués mitjà, d’allò més corrent. Matèria grisa selectiva.

La conclusió final després de set anys de serial és que als empresaris i a la majoria dels polítics robar els pot sortir pràcticament de franc sempre que la monarquia hi sigui darrere. Això sí, a Espanya tot escàndol necessita un beneit, un ‘pringat’, i en aquest cas ha estat Diego Torres, l’únic que semblava dir la veritat durant el judici.

En la seva presentació com a candidat a la presidència del PP, Biel Company apel·là al manual, al seu. Algú li hauria de dir que convertir-se en una mala còpia de Cañellas no té per què ser bo. Davant els mitjans parlà de “congas”, “porros” i altres banalitats per atacar una esquerra que ja es posa en evidència ella mateixa. Esperam que, amb el temps, el pròxim president del Govern apugi el nivell.

Després d’anys de lluita de veïns armats amb idees i coherència, de gent anònima i dels imprescindibles grups ecologistes, el port del Molinar no es convertirà en qualque cosa monstruosa. Allò que anomenam rebuig social ha tornat a aturar una aberració, tot i tenir la majoria de polítics jugant-hi en contra.

'Moonlight' és molt inferior a 'Manchester by the sea', però bastant més interessant que 'La la land'.

PD: La pedra de la Feixina continua en peu i cada dia que passa allà els governants d’esquerra són menys creïbles.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF