OPINIÖ

Reedició electoral

Diuen que les persones que resten atrapades en les sorres movedisses de l’àmplia i poc profunda badia de Morecambe, a Anglaterra, estan exposades a morir ofegades per les aigües de la plenamar. El moment polític espanyol sembla precisament això, empantanat en l’aiguamoll produït per la irreductible marea dels vots. A la pel·lícula 'Cul-de-sac' de Roman Polanski, Richard 'Dicky', un delinqüent en fugida, ferit d'un tret, a l’interior de l’automòbil estavellat contra un pal del camí que transita per la platja, impotent veu com cau la nit estelada mentre les reverberants aigües de l’oceà l’engoleixen sense que l’anhelada ajuda del seu company pròfug no arriba. Enterrats fins als genolls a la sorra seca d’un descampat, dos vilans lluiten a cops de bastó en una de les pintures negres de Goya. Humida (des)esperant o seca pegant, tant se val, la sorra els té atrapats, igual que té atrapats els partits polítics espanyols.

Voldria pensar que la marea dels vots no és perillosa, com ho són les procel·loses aigües de la mar. Si són necessàries unes noves eleccions generals, perquè no hagi estat possible un acord per formar govern, no seran, en cap cas, un fracàs de la democràcia. La hipotètica repetició resultarà una nova festa, com ho són totes eleccions. S'ha de recobrar el sentit de consulta popular que comporta tota votació, no únicament la de suma algebraica necessari per formar govern. Aquesta em sembla una idea cabdal per afrontar la presumible situació a la qual sembla que estem abocats. Si el moment és empantanat, l’exercici democràtic més saludable és tornar a consultar la gent. S'ha de reconèixer que no és fàcil de desxifrar l’aritmètica dels vots de les passades eleccions. És tan difícil que ha servit de pretext per enrocar-se cadascú en les seves pròpies posicions. Un exercici, aquest, preludi de la repetició dels comicis electorals.

Pensar que la reedició, per si mateixa, és dolenta, seria tant com pensar que qualsevol govern és convenient. Sincerament, tinc molts dubtes que sigui així i que un govern a tota costa sigui l’adequat. Aquesta és una segona consideració que em sembla importat. Ens enlluerna la idea d’estabilitat. Un govern estable? Cal preguntar-se, estabilitat amb quina finalitat? A costa de renunciar a qüestions fonamentals? Per continuar igual? Una coalició contra natura és garantia d’estabilitat? Considerem el no-acord com un acte de normalitat democràtica, un moment de tensió que ha d’engendrar situació millor i més clarivident, de la mateixa manera que el resultat actual que es presumeix inoperatiu és més representatiu de l’opinió dels ciutadans que la situació anterior. Unes noves eleccions poden posar llum sobre els punts negres que encara hi ha. No oblidem que el que compta és la voluntat de la gent i no l’interès partidista d’uns o altres. En aquest sentit, no és dolent tornar a demanar l’opinió a la ciutadania, allò incorrecte seria voler superar els problemes sense que estiguin tancats. Molt més si consideram que estam en un moment de canvi profund, no només per la necessitat d’una “nova transició”, sinó també per la crisi general del sistema econòmic i polític europeu.

Encara que els malastrucs de l’estadística poguessin tenir raó que els resultats serien novament els mateixos, el riu d'Heràclit és inexorable i l'home d'ahir no és l'home d'avui i el d'avui no serà el de demà. El moment és diferent, aquell ha passat. Sempre en la hipòtesi d’una repetició, la mateixa nit que es varen conèixer els resultats s’hauria obert de facto la nova campanya. Des d’aquell moment l’exposició al públic dels partits i els candidats és més intensa que mai. Es mostren sense embuts, en el terreny pràctic, els punts clau de cada posició política i el tarannà de cada personatge, la qual cosa era difícil d’esbrinar en la campanya tipus reality show d’alguns candidats a les eleccions del 20-D. Precisament, aquest era el moment que pretenia il·lustrar amb els personatges atrapats per la sorra al principi d’aquest escrit. Hi ha qui espera immobilitzat per la falta d'idees pròpies els esdeveniments. És el cas del globus foradat de Ciutadans, un partit en el qual les ocurrències s’eleven a la categoria de propostes. Altres, no havia passat un dia i ja volien cremar culpables, com és el cas de la revolta interna de la 'baronia' socialista. Ningú està exempt que no li passi el mateix a ell demà. Fins i tot el silenci se li ha acabat al 'submarí blau'. Miracle! Haurà d’emergir per intentar formar govern, ja no li val navegar silent amb el periscopi posat.

La paradoxa és que les mateixes contradiccions que aboquen a la repetició criden a l’estabilitat com a suma de debilitats. Però la transparència de l’estabilitat no és garantia de llum sobre els problemes, el perill és que els enquisti.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF