OPINIÓ

Reconversió i no penediment

Qualcú ha atribuït a les reformes dels hotels de Magaluf la triple virtut “d’aconseguir temporades més llargues, una ocupació més estable i un turisme més sostenible”. Aquesta teologia del bé no requeriria de cap comentari si no fos perquè es pretén convertir en el model alternatiu a la intervenció pública. Estem parlant de la rehabilitació dels espais turístics madurs i de primera generació. No obstant això, per fer possible el model privatista, consolidat amb l’administració Bauzá-Delgado, s’ha necessitat una legislació permissiva i d’excepcionalitat positiva a favor de les empreses hoteleres del país. No surt gratis. Consisteix, bàsicament, a obrir les portes en ample a deixar fer al sector privat, al més pur estil de l’ortodòxia liberal.

Bona part del capital invertit en aquestes reformes prové de fons d’inversió de capital risc amb l’únic objectiu d’aconseguir el màxim benefici possible. Recordem que aquest tipus de fons són l’expressió més clara i genuïna dels diners que busquen diners, sense importar el valor que es pugui crear. A més, amb la premissa addicional de com més ràpid, millor. Diners fàcils i ràpids, amb la idea d’esprémer amb la màxima avidesa el negoci on han situat el capital. Amb aquestes condicions de sortida, no és difícil intuir que la reducció de costs es converteix en l’element essencial. L’extrema ocupació de les instal·lacions, la pressió sobre proveïdors i la reducció de la massa salarial són els components bàsics on es pot actuar. No crec, per tant, que l’estabilitat laboral sigui una característica que adorni de manera especial aquest tipus d’operació. Ni molt manco, existeix el més mínim motiu per pensar que un treballador de qualsevol d’aquests establiments, pel sol fet d’estar contractat en un d’ells, gaudeix una major estabilitat laboral que la resta de treballadors del sector.

La reconversió de Magaluf, el mateix que qualsevol altra àrea de vacances desenvolupada durant el primer boom turístic, amb clars elements d’obsolescència, es pot abordar des de dues perspectives diametralment distintes i oposades. Una, la que es va fer prevaler i imposar durant anys, consisteix a intentar minorar els impactes negatius producte del descontrol urbanístic i reordenar l’espai urbà mitjançant plans generals i d’ordenació. Recordem que Calvià va ser capdavanter a tot l’estat espanyol en “l’esponjament” de la costa, amb l’enderrocament d’alguns edificis hotelers. Aquesta manera de fer va tenir ressonància internacional i va servir per orientar no poques noves zones turístiques arreu del món. Vaig tenir l’oportunitat d’engegar i impulsar el programa de Plans d’Excel·lència del Ministeri de Turisme, amb el qual es pretenia obrir processos de reconversió i rehabilitació de les zones turístiques, i puc assegurar que el criteri d’actuació estava basat, essencialment, en la corresponsabilitat de tots els agents implicats, públics i privats. Aquesta, la corresponsabilitat, és, i no cap altre, el punt clau en què es fonamenta el model. Cadascun actua en el seu àmbit des d’una perspectiva comuna i pactada.

L’altre, que ha irromput amb força aquests darrers anys, parteix de la base d’extreure noves plusvàlues a les instalacions existents, augmentant la seva capacitat d’ús. Fins i tot, en el cas de Magaluf, algun edifici que estava fora ordenació, segons el Pla General hauria d’haver estat enderrocat, ara torna a estar amb activitat. Aquest canvi de rumb copernicà –de la intervenció pública al deixar fer privat– només ha estat possible, com deia, gràcies a una nova legislació que permet a l’empresari hoteler sortejar part important de l’ordenament jurídic elaborat fins al moment. El toc d’alerta que inicià aquest camí, que reintroduïa l’antic concepte de laissez faire en el món hoteler, va ser el “primer decret Nadal” i va culminar amb la nova Llei de turisme. Aquesta oportunitat de produir segones plusvàlues en edificis més que amortitzats es podrà anomenar de moltes maneres, però cap encaixa en el concepte de sostenibilitat. Més aviat al contrari, consolida i enquista la situació que en inici diu que vol superar. Ni sostenible, ni estable, anem per la tercera suposada virtut.

En relació a allargar la temporada, fa unes setmanes, un dels establiments implicats assenyalava com un gran èxit que el proper any obririen el mes de maig. Pot semblar sarcàstic, però la realitat és la que és. El criteri pel qual s’està regint la “reconversió privada” consisteix a aprofitar al màxim un nínxol de mercat que ja existeix , el de joves i “la festa”, més que amb la perspectiva de nous segments. No cal descriure la “festa” a Magaluf, és famosa a tot arreu. El que ha succeït ha estat que el que anava a lloure pel carrer ara està en els hotels, amb un “tot inclòs” que ho inclou “tot”. Els clients que es compartien ara són exclusivitat d’uns, però el tipus de client no ha canviat. En conseqüència, tampoc crec que sigui encertat dir que el model, en la dimensió actual, romp l’estacionalitat.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF