Activista ecologista i portaveu del GOBSón molts els col·lectius i moviments socials que, d’ençà de l’inici de l’estat d’alarma derivat de la crisi del covid-19, han posat l’accent en la necessitat de reflexionar sobre per què aquesta crisi sanitària ens agafa tan vulnerables (globalment, però també aquí, a casa nostra): monocultiu intensiu d’uns turistes que aquest estiu probablement no vendran –almenys segurament no vendran en massa–, producció i distribució d’aliments dependents majoritàriament de l’exterior, sanitat pública retallada, part important de la població sense possibilitat de confinar-se a casa perquè no té casa, casos de vides en què les cures són essencials i que no tenen la deguda cobertura en una situació de crisi com l’actual: dependents, persones maltractades, prostituïdes, gent gran, persones que treballen sense cobertura, infants, persones amb trastorns psicològics o malalties mentals, malalts crònics, persones en cures pal·liatives...
No, la vida no era al centre, fins ara. No era al centre de les polítiques, ni dels mercats, ni de les empreses, ni de la producció, ni de les lògiques d’acumulació de capital. Paradoxalment, però, les cures, la interdependència entre les persones i els seus entorns afectius, el sosteniment de la vida en definitiva, és el que sosté aquest sistema pervers que no té en compte les persones, ni la seva interdependència, ni la seva ecodependència, a l’hora de prendre les “grans” decisions que marquen el rumb de les actuals societats globalitzades.
A moments sent que estam vivint un moment cabdal. El moment en majúscules. Més incisiu que l’emergència climàtica, igualment greu i de greu transcendència, però que encara no s’assumeix vertaderament malgrat les evidències que la crisi climàtica també ja la tenim aquí. Pot ser que la crisi esdevinguda a partir del covid-19 sigui el vertader punt d’inflexió de l’actual decadència del model de societats capitalistes, tal com s’ha anat conformant en les darreres dècades, gràcies a l’abundància del petroli i altres materials que també ara escassegen. Un punt d’inflexió dur –per a tots nosaltres– però necessari perquè els estats reaccionin i perquè la política econòmica i les lògiques mundials facin el gir necessari cap a unes polítiques que tenguin per objectius: a) el decreixement planificat que deixi enrere les lògiques del capitalisme extractivista i ecocida; b) la relocalització de les produccions amb la recuperació de les feines i oficis vinculats a la gestió del territori i els recursos naturals i c) la reruralització de les societats, la recuperació de les terres fèrtils per a la producció d’aliments. A moments, però, em fuig tota l’esperança enfocada en qui pren les decisions des de les institucions actuals –especialment, i pel que fa a casa, quan veig una campanya del Consell de Mallorca que simula que Mallorca escriu un missatge als turistes dient que “els enyora” i que confia que puguin tornar a viatjar en massa aviat cap aquí; o quan veig ajuntaments que, tot i les circumstàncies actuals, hi insisteixen i inicien obres de recuperació de passejos a primera línia, o de regeneració artificial de platges. Llavors pens que no, que no s’ha entès o no es vol entendre res.
Aleshores pens que el que cal, doncs, és deixar d’esperar que siguin les institucions les que responguin i que els que hem de reaccionar som nosaltres, la gent. Aquells amb qui aquests dies feim xarxes de suport mutu acompanyant-nos, organitzant-nos i sostenint-nos: la xarxa de feina, la familiar, la veïnal, l’educativa, amb la que t’organitzes la logística d’aprovisionament, la dels productors locals, la de recuperació de vincles d’un temps amb el territori que ens nodreix, la de saber que algú pensa en tu i es preocupa de demanar-te com estàs de la mateixa manera que tu et preocupes de saber com, des d’enfora, pots ajudar, encara que només sigui per compartir la por, la incertesa, l’esperança o el neguit. Pens que tots aquests hem d’aprendre de tot això que podem prendre la regnes de les nostres vides i esdevenir comunitats resilients, connectades, que podem aportar-nos allò que és més essencial, però no només això. Perquè també cal ser conscients que junts tendrem la força per autoorganitzar-nos i autogestionar-nos, boicotejant el sistema si volem, i també la força per exigir que les polítiques reenfoquin les seves prioritats a garantir el sosteniment de les vides de tots, vides dignes i amb tots els drets garantits. Hem recuperat un sentiment de pertinença, de col·lectivitat i comunitat de persones que ens obre les portes i romp amb l’individualisme i l’alienació a la qual ens vèiem abocats per la inèrcia d’unes vides sense sentit que ara s’ha aturat en sec. Una inèrcia contra la qual molts ens continuàvem resistint a força de desgast, però convençuts que hi havia altres maneres d’esdevenir i que, a més, podien valer per a tots. Ara s’ha fet evident. No ho perdem de vista. Tot anirà bé.
