OPINIÓ

Ramon Juny, un pedaç d’home

Ja hi tornam esser. El curs de la semipresencialitat ha començat. Hi havia dubtes i també una certa inquietud per veure com ens adaptaríem a la nova manera de fer feina, tant alumnes com docents. I la cosa pot anar, tot i que es detecta una certa acceleració per part dels professionals de secundària, que és el ram que toca un servidor de vosaltres. Classes on-line, classes presencials, classes a distància... Horaris descompensats, reunions molts d’horabaixes... I tanmateix, són d’agrair els grups reduïts, amb ràtios que mai no superen els vint alumnes, amb l’avantatge que suposa això per atendre més i millor la diversitat.

Però avui venim a parlar de llengua, catalana, per a més senyes, que, per més que no ho sembli, és la llengua vehicular per a infants i joves a les escoles i instituts, a més de ser ensenyada com a assignatura des del principi dels principis.

Enguany he mostrat alguns rudiments de transcripció fonètica als meus alumnes de 1r de batxillerat. Parlam, per tant, de persones amb un grau de competència suposadament més que suficient. D’un grup de 17 alumnes, una de sola va ser capaç de copsar la diferència de la doble ela final a “cavall” i “badall”. Només una de desset sabia pronunciar encara de forma natural i espontània el so de la doble ela. Els setze restants, tant en una paraula com en l’altra, no sols hi pronunciaven una “i”, sinó que també la hi sentien.

La mateixa setmana que això ocorria, un company de departament ens alertava que a 3r d’ESO havia hagut de corregir a tres alumnes el nom de Ramon Juny, que era la singular fórmula que havien adoptat per escriure el llinatge de Ramon Llull. No som gens lluny, doncs, de la cèlebre anècdota d’aquell locutor espanyol que s’esforçava per dir el nom de Cesc Fàbregas: “Zes, Sez, Secs, Cecs. Fábregas, coño!”. Dues diferències importants hi ha. La primera, que Cesc és un jugador encara en actiu al segle XXI; Ramon lo Foll, en canvi, va penjar els hàbits de la vida al segle XIV. La segona diferència, però, és la que vertaderament escarrufa: aquell locutor devia ser de Madrid, de Toledo o de Salamanca i amb total seguretat monolingüe espanyol. Els alumnes de 3r d’ESO són mallorquins i escolaritzats en llengua catalana des dels tres anys.

Hom, en començar el curs, es demana sempre qui i com ensenya l’abecedari als infants: uve, equis, hache, i en menor mesura efe, eme, erre... per no parlar de la universal pronúncia a l’espanyola de les lletres ce i ge.

La setmana docent es completa amb un exercici sobre el nom a 1r d’ESO. Treballam el masculí i el femení, i surt la paraula drapaire. Un alumne catalanoparlant em demana:

—Què és un drapaire, profe?
—La terminació -aire està vinculada als oficis. Un firaire, per exemple, què fa?
—Ferro
—No, fa fira. Saps què és fira?
—No.
—Saps aquests mercats que es fan els dies de festa als pobles?
—Ah, sí.
—Bé, idò, un drapaire és un home que fa o ven draps. Un drap és un pedaç. Saps què és, un pedaç?
—Sí, clar. Un pedazo, un tros.
—D’acord, un pedaç és un tros de tela per espolsar.
—Què vol dir espolsar?
—...

La conversa podria continuar fins a l’exasperació. No es tracta, en cap cas, de vexar ni d’humiliar ningú, sinó de constatar una realitat alarmant. Els nostres alumnes, tenguin l’edat que tenguin, tenguin la família que tenguin, tenguin la llengua primera que tenguin, són mallorquins, però massa sovint no ho semblen. Què ha passat? Què passa a les nostres escoles i instituts? Als centres educatius hom té la sensació, massa repetida, que en comptes d’esmolar feim osques. No sols no s’aconsegueix generar una impressió de normalitat lingüística en els alumnes de les famílies vengudes de fora, sinó que a més es desnaturalitza la llengua catalana fins a extrems que ens fan pensar que l’empobriment (tan sovint sinònim d’espanyolització) lèxic, fonètic, sintàctic i morfològic és irreversible, fins i tot en els descendents de famílies autòctones.

Pot, l’escola? Molts dels fills dels immigrants espanyols dels anys seixanta i setanta no aprengueren la llengua catalana, sinó que l’adoptaren com a pròpia i avui formen part de la comunitat catalanoparlant amb una normalitat que enamora. L’escola, en el seu temps, era tota en espanyol. Als patis, en canvi, imperava, hegemònica i natural, encara puríssima, la llengua catalana. Avui, una escola presumptament en català (no em puc estar de pensar en infinitud de companys que baraten de llengua davant alumnes castellanoparlants) no és més que una eina de desaprendre la llengua fins i tot per a aquells qui la parlen perquè als patis impera, hegemònica i natural, i ja puríssima, la llengua espanyola. Vull pensar que sí, que pot, l’escola. Però només si hi ha un cop de timó decidit i valent. Hi ha qualcú a la sala disposat a fer-lo?

Mentrestant, expedim certificats oficials de coneixement de la llengua entre els graduats d’ESO, i també de batxillerat, protegits darrere el discurs tantes vegades repetit que els nostres alumnes surten amb un domini més que suficient tant en espanyol com en català. Ens diuen això, però amb prou feines els nostres graduats escolars recordaran que Ramon Juny, tot i ser un pedaç d’home, va revolucionar el pensament i les idees de tot Europa.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF