Que facin la coa els nins!
Al meu poble, els Reis d'Orient encara duen els regals casa per casa. Aquest diumenge, precisament, ha començat el ritual que es repeteix cada any per aquestes dates. Just després de dinar, els serveis municipals han bastit una mena de haima amb sostre vermell, estores pels costats i una butaca de braços al mig. Devers les 16 h han començat a arribar pares i mares, amb els seus fills petits, tots amb la seva carta a les mans. Gairebé una hora abans ja feien coa, una filera llarguíssima que ha arribat a fer la volta a la plaça, i això que la plaça del meu poble és d'unes dimensions considerables.
Jo m'ho mirava des d'un dels bars. I com que no tenc fills amb edat de creure en els Reis, m'ho podia mirar amb uns altres ulls. Mentre els nins i nines corrien, botaven i jugaven per plaça, els pares i mares, els pares o les mares, guardaven religiosament el lloc que havien agafat a la coa. M'hauria meravellat poder fer la foto d'una filera de nins petits esperant el torn per poder donar en mà al patge la carta amb les seves il·lusions infantils, mentre els seus pares (pares i/o mares) els vigilaven des d'un banc de plaça o fent un gintònic a una de les nombroses terrasses que hi ha.
Però no, la coa la fan els pares i aquells nins i nines que havien anat arribant carregats d'il·lusió amb la carta a la mà jugaven arreu, ja havien donat el sobre perquè el guardàs la mare o el pare i s'havien oblidat de la il·lusió perquè aquesta dèria dels regals dels Reis tot d'una havia estat substituïda per la de córrer, botar o pegar coces amb els seus amiguets. Així és tot. I he agraït poder-m'ho mirar des de la distància perquè, servidora, si hagués tingut un fill amb edat d'entregar la carta al patge, també hauria fet coa i no m'hauria adonat del mal favor que feia al meu nin.
