OPINIÓ

Mateixa obra, distint final

Queda un mes i escaig per a la repetició d'uns comicis que, segons la majoria de pronòstics, no modificaran en excés l'equilibri de forces parlamentàries sorgit del 20-D, i de ben segur que molts ja estau fins els nassos de comentaris, opinions, enquestes, declaracions i altres herbes electorals. No us ho puc retreure; de fet, la desafecció ciutadana és un dels factors a tenir en compte a l'hora d'intentar analitzar el panorama actual, concretat en dues vessants (i així, dissimuladament, vaig dient la meva): per una banda, la desil·lusió que poden haver causat els partits que han fet del canvi la seva bandera; per una altra, el més que probable descens de la participació, que pot beneficiar els partits amb una major fidelitat de vot (el PP, fonamentalment).

A més, els populars poden obtenir rèdits per una altra via, la d'aquells que dia 20 de desembre varen voler castigar d'alguna manera les polítiques desenvolupades (o la figura del seu principal valedor), bé abstenint-se, bé optant per Ciutadans. Quantificar el nombre dels 'recuperats' exigiria fer ús de la bolla de cristall o de les ínclites arts de Sandro Rey, però estic convençut que la conscient estratègia d'immobilisme que s'ha marcat des de Gènova i el plantejament d'una campanya de confrontació els aportaran més suports dels que disposa actualment. Això no vol dir que Mariano Rajoy pugui somiar amb la majoria absoluta, ni tan sols amb un possible govern en minoria que fins ara li han negat, però la primera plaça la té, des del meu punt de vista, garantida. No obstant això, té un important handicap: a priori, i més enllà de Ciutadans, no desperta les simpaties de cap grup parlamentari, aspecte fonamental quan necessites vots o, com a mínim, abstencions.

El segon lloc se'l disputen el PSOE i la coalició de Podemos i Esquerra Unida (més totes les confluències i partits locals que s'hi han sumat), i si ho observam únicament des de l'òptica d'estratègia electoral, no es pot negar que Pablo Iglesias ha sabut jugar bé les seves cartes. Davant el descens que li auguraven alguns sondejos ha aconseguit convèncer (fagocitar?) Alberto Garzón per tal de capitalitzar la seva bona imatge i el milió de vots que va aconseguir el desembre. Aquí entra en joc la calculadora: quina serà la diferència entre els vots (traduïts en escons) guanyats amb els acords assolits i els suports perduts (per desafecció, incompatibilitats ideològiques, sobreactuacions del seu líder o altres qüestions)? I quin serà l'efecte de poder presentar-se, aquest cop sí, com el possible referent de l'esquerra espanyola?

La resposta a la darrera pregunta preocupa, i molt, al PSOE, que ara per ara és incapaç d'aturar la via d'aigua oberta a babord i que veu com el seu capità té un ull posat a la tempesta que ha de capejar i un altre vigilant una tripulació ansiosa per amotinar-se. Part del clàssic electorat socialista no combrega amb el fallit acord tàctic de Sánchez amb Rivera (que no tenia cap més objectiu que focalitzar les culpes d'un acord impossible sobre Podemos), i això pot passar-li factura a un secretari general a qui tothom donava per mort la nit del 20 de desembre, però que ha fet de la necessitat virtut, i ha obligat a estotjar les esqueles per a una pròxima ocasió. En qualsevol cas, els socialistes són els que hauran de prendre la decisió més complicada a partir del 27-J: si són la segona força, hauran d'acceptar determinades condicions d'un Podemos que vol formar part de l'executiu; i si queden en tercer lloc, estaran obligats a optar per una abstenció que permeti un govern del PP (aconseguir el cap de Rajoy seria una victòria insignificant i inútil) o per donar suport a la candidatura d'Iglesias. Difícil disjuntiva.

Finalment, les enquestes asseguren que Ciutadans no veurà recompensats els seus "esforços per consolidar un govern reformista", en gran part per la fugida cap al PP que he esmentat uns paràgrafs més amunt i que es reforça amb aquells que no li perdonen a Rivera el seu apropament al PSOE. A més, sempre he mantingut que la formació taronja, per les simpaties que desperta entre els grans grups mediàtics, s'ha vist sobrevalorada en els sondejos, per la qual cosa la meva aposta és que no mantindrà els 40 diputats obtinguts fa cinc mesos (la llei d'Hondt decidirà a qui afavoreixen les restes que es puguin donar a cada circumscripció).

En definitiva, una obra que té els mateixos protagonistes, que parteix de plantejaments similars, que pot presentar algunes variacions en el nus i que indefectiblement tindrà un altre desenllaç (descart absolutament unes terceres eleccions). En les properes col·laboracions continuaré reflexionant sobre aquests i altres aspectes dels nous comicis, tant a nivell estatal com autonòmic.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF