Malnoms: per saber d’on som, per saber qui som

El primer dia d’escola sempre em pos nirviós. És la presentació oficial. Veuré les cares dels meus alumnes. A molts ja els coneixeré de cursos anteriors. Altres els hauré saludats el temps del pati o a la cantina. I sempre, tanmateix, n’hi haurà de nous. Els propòs, als meus nous grups, unes messions: en acabar la primera sessió podré dir el nom dels vint-i-cinc alumnes. Les solc guanyar, les messions posades aquest dia. Alhora els advertesc d’una altra cosa: no és possible que no sàpiguen els noms dels professors. “No pot ser que jo sàpiga el nom de 100 alumnes i vosaltres no sapigueu els de deu professors”, els dic. I no obstant això, tan sovint passa que guaita un alumne demanant per la professora de matemàtiques. “Quina professora?”, dic jo. “No sé què li diuen”, responen ells. Em preocupa molt la manca de referències patronímiques dels nostres infants i joves. Ni jo som “el de català”, ni ells són “els de 2n A”.

El nom és la nostra carta de presentació davant el món, un mirall on pren forma la nostra fesomia de persona, el jaç on s’adorm la nostra paraula quan ens diuen bona nit, el cant del gall que ens posa en alerta en sentir “bon dia, Margalida”, “bon dia, amor”, “bon dia, amics”.

El nom és el nostre nom, aquí i a la Xina Popular, com digué un dia el gran Carod davant les Espanyes. Pere no és Pedro. I Mary no és Maria. Record un company de carrera que explicava com els sud-americans, devastats identitàriament per la colonització espanyola, no sols no posaven els seus noms tradicionals als infants, sinó que els batiaven, i els batien, amb noms del tot inversemblants, com ara James Stewart, Michael Jordan, o altres combinacions més estrambòtiques, i que no m’invent, que ajuntaven una part del nom del pare i una part del nom de la mare per fer un nom nou.

Els pobles que no saben com es diuen, no saben qui són. A mi, particularment, em genera un cert abaltiment el triomf de l’hipocorístic com a nom formal: de Peps, Xesques, Biels, Tonis, Tians, Tines, n’hi ha haguts sempre. Però que hagin de ser aquestes formes les que formalment s’emprin no m’agrada tant. Que al president Torra el coneguem per Quim en genera una inquietud d’ànima, allunyada com està aquesta forma del solemne Joaquim. És com si a la nostra presidenta li diguéssim Xesca Armengol, o encara més Paquita Armengol. No. Més simpàtiques em cauen, en canvi, les onades esnobs d’Adrians, Marcs, Neus, Laures, o les neohipis dels Nils, Llums i Ones.

Més enllà, però, dels noms, hi ha un altre fet joiós en la nostra comunitat etnolingüística: l’ús, i la vigència encara, dels malnoms. Ben curiós és, tanmateix, que els meus alumnes no sols no sàpiguen quin malnom tenen a la seva família (de vegades, malnoms de gènesi secular) sinó que desconeixen el concepte: no saben que és un malnom.

A Portocristo, que és on faig feina, rastreig sovint l’ascendència de les al·lotes i joves que venen al nostre institut. “No en tenim, nosaltres, de malnom”, em diuen. “Demana-ho i em tornes dilluns la contesta”. I, oh, meravella, s’esdevé el miracle: Pitxoc, Sinis, Fita, Caramina, Copet, Barraques, Taiet, Collet, Collcurt, Garriguer, Fil, Tenjó, brollen d’aquelles boques púbers per primera vegada. Tanta és la vigència (de tants inconeguda), que a les esqueles és sovint imprescindible que hi surti el malnom, car amb els llinatges (endogàmics i repetits) no tenim prou informació de quina casa descendeix el mort.

No passa al nostre institut amb la mateixa freqüència, però sí que ocorre encara entre molts de joves d’avui, que batien els seus companys, o els seus professors, amb malnoms que de vegades són agradosos i d’altres més ofensius. Jo, sense anar més lluny, en vaig col·leccionar d’adolescent un grapat que encara avui record: Micromina, Simio, Buana, Tom Sawyer, Maradona, Valderrama... Avui, però, a banda del matern Garriguer, em coneixen al poble com en Toni del Cent per Cent.

Perquè vegeu si la creativitat era esmolada: el director del col·legi de Sant Francesc és conegut per una gentada com en Xere. L’home és Femenies de llinatge. Femenies rima amb xeremies, i de xeremies és d’on surt el feliç Xere. O aquell que li deien Oliver i avui el coneixen com el Xoa. Un oliver fa olives, i una oliva farcida sol dur una anxova. Anxoa, diuen molts. I d’anxoa, idò Xoa.
Un dels indicadors més fiables de l’estat de salut d’una llengua és la capacitat creativa (mantenint les seves estructures i ressonàncies) dels seus parlants. Els malnoms, al cap i a la fi, són herència i creativitat. Conèixer-los ens arrela a la terra on vivim. Crear-ne ens dona les ales per volar cap al que volem ser. En sabrem?

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF