OPINIÓ

Lisbona, Xicago, Tòquio, Bons Aires

La capital de Rússia es diu Moscou en català, Moscú en castellà, Moscow en anglès. Moscou en francès, Mosca en italià, Moskwa en polonès, Maskava en letó i Moskvo en esperanto. Podríem fer llistes semblants per a Londres, Berlín o Roma. Els topònims adopten formes diferents en llengües diferents: per dir-ho en forma poc adequada però entenedora, “es tradueixen”. Llavors parlam d’un exònim, que és, en definició del diccionari, un “topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat.”. No hi ha cap instància filològica dedicada a la creació d’exònims, que han de venir donats per la tradició i l’ús. Tanmateix, decidir quan hi ha exònim i quan no, o quan s’ha d’usar, planteja més dubtes del que semblaria en principi. Aquí teniu vuit casos, presentats amb la intenció de fer de la lingüística recreativa un motiu d’entreteniment en temps de trasbals i neguit.

1. Les àrees lingüístiques catalana i castellana tenen els seus exònims creuats. Per tant, reivindicar que en català es diu Osca, Saragossa i Terol ha d’anar acompanyat d’acceptar que en castellà es diu Lérida, Gerona i Ibiza. La premsa en castellà, però, sembla dubtar entre recórrer a la denominació correcta en castellà i el topònim oficial, amb incomprensibles (i una mica ofensives) incoherències: hi ha diaris que tendeixen a prefereir Lleida a Lérida i alhora Ibiza a Eivissa. Ja ens ho explicaran, si poden.

2. Nova York és, sense dubte, Nova York, però ho és perquè l’ús ens dona així el topònim, no perquè calgui traduir l’adjectiu que en forma part. Nova Gal·les del Sud, format per paraules amb forma catalana, ens sona bé, i si voleu Nova Àmsterdam també. Una vegada, però, vaig llegir en una novel·la el topònim Nova Haven (New Haven) i em va grinyolar espantosament. Hem de traduir sempre aquest New? Si ho feim, no hauríem de fer el mateix amb l’adjectiu equivalent en altres llengües? Les ciutats poloneses Nowa Huta i Nowa Sól haurien de ser Nova Huta i Nova Sól? No, és clar que no.

3. Què passa amb les ciutats o regions que tenen en la nostra llengua un nom antic (diguem que en ús en l’època medieval o una mica posterior) avui gairebé oblidat? Quan es negociava el tractat de Maastricht hi va haver qui va recordar que en castellà se n’hauria de dir “ de Mastrique”, però és evident que la cosa no va prosperar. En català, els mitjans tendeixen a tenir present que les nostres formes correctes són Llemotges, Tolosa i Canes (i no Limoges, Tolouse i Cannes), però molt poca gent reivindica Lisbona (que el meu amic Gabriel de la S. T. Sampol va fer servir com a títol d’un recull de poemes) i ningú no fa servir Ragusa per referir-se a Dubrovnik. A La faula, narració del s.XIV, Guillem de Torroella fa servir una forma occitanocatalana de Salisbury que algú podria voler recuperar.

4. Després hi ha les ciutats que tenen un nom consolidat, com Pequín o Bombai, que sovint trobam com a Beijing o Mumbai, que són les formes, respectivament, en xinès i en marathi. La idea que hi ha al darrere és que substituir la deformació occidental per la forma més propera a la denominació en l’idioma del seu territori resulta més respectuós o menys occidentocèntric. Calcuta hauria de ser Kolkata i Canton hauria de ser Guangzou. Ni el llibre d’estil de TV3 ni la Gran Enciclopèdia Catalana compren l’argumentació, perquè va en contra de la idea bàsica de l’exotoponímia: preferir les formes que la tradició ens llega. L’argumentació, de fet, ens conduiria de rebutjar Londres en favor de London. Tanmateix, és impossible deixar de banda les connotacions polítiques de moltes eleccions: sempre ens hem referit a la capital del Sàhara Occiental com a Al-Aaiun (o formes semblants), però les pàgines d’informació turística en castellà opten per Laayoune, la denominació que reclama el colonitzador marroquí.

5. Joan Coromines, savi indiscutible, feia servir sovint la forma Xicago per referir-se a la venerable ciutat d’Illinois a la universitat de la qual va fer classes. L’argument era que així es reflectia la pronúncia nord-americana de la ciutat. És a dir: no hi ha tradició ni ús, sinó aplicació d’un criteri que ens duria a les grafies Manxester o Maiami. Xicago és avui una forma oblidada, però el moment de regularització ortogràfica va optar per Veneçuela i Xile, que avui consideram indiscutibles.

6. En la transcripció de topònims escrits originalment en alfabets no llatins hi ha sovint la tendència a adoptar el que és més comú al conjunt del món: així, escrivim Kyoto on podríem escriure Quioto. Preval la forma internacionalment adoptada per a l’alfabet llatí. Però sí que escrivim Tòquio, amb una 'q', que és una bella exclusiva mundial del català i el portuguès. Defensem-la amb ungles i dents.

7. La capital de Cuba és l’Havana: l’acadèmia ens recomana adoptar la forma llegada per l’ús, per referir-nos a una ciutat amb la qual tenim una llarguíssima relació històrica. En canvi, la forma 'Bons Aires', ben viva al català de Mallorca de fa unes dècades, no ha estat mai, que jo sàpiga, proposada per a l’ús en registres formals.

8. Curiositat final. Veig que el llibre d’estil de TV3 diu que la capital dels Països Baixos és la Haia, i que la Gran Enciclopèdia Catalana opta per l’Haia, mentre que l’Optimot es fa un embull: té una entrada per a l’Haia però es refereix a la Haia quan parla d’excepcions a les regles d’apostrofació. Per a mi, ha de ser la Haia: les excepcions hi són per això, per dir que no apostrofam allò que no pronunciam apostrofat (el mateix motiu pel qual no m’agrada que es parli de l’ídix, però això ja no va de topònims).

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF