Jocs de mans

A la cuina, prop d'un sant Llàtzer vengut de l'Havana, tenc penjada a la paret una foto del pintor Renoir, treta d'una revista francesa de temps de la Gran Guerra. Renoir seu en cadira de rodes, amb una flassada sobre els genolls i gorra de llana al cap. Una veta creua cada mà, deformades per l'artrosi, embolicades com un paquet de dits. Mira a la càmera, amb mirada d'absoluta consciència.

A aquesta fotografia li convé el comentari del seu fill Jean: "Hi ha diverses fotografies de Renoir al final de la seva vida, retrats d'una veritat que escarrufa, preses per Albert André. Teniu així una idea del seu aspecte físic, de la seva magror esfereïdora. El seu cos es petrificava dia a dia. Les seves mans retorçades no podien agafar res. S'ha dit que li fermaven el pinzell a la mà. No és ben bé exacte. La veritat és que la seva pell s'havia tornat tan tènue que el contacte amb el mànec la feria. Per evitar-ho, es feia posar un bocinet de gasa en el palmell. Els seus dits deformats s'aferraven al pinzell, més que el sostenien. Però fins al darrer alè el seu braç va seguir ferm com de jove, i els seus ulls, amb una precisió commovedora. El veig encara, aplicant damunt la tela un puntet blanc, petit com un cap d'agulla, destinat a marcar el reflex en un ull. Sense cap vacil·lació, el pinzell partia com la bala d'un bon tirador, i feia diana. Mai no va recolzar el braç sobre un suport, mai no va fer servir un regle per establir proporcions".

Per Renoir, fill de sastre, nét d'un que feia esclops, i que de jove havia treballat en una manufactura de ceràmica, les mans eren el rostre d'una persona. "Quan pens que jo hauria pogut néixer entre intel·lectuals! Hauria hagut de menester anys per desfer-me de totes les seves idees i poder arribar a veure les coses tal com són, i tal vegada hauria estat maldestre de mans", recorda Jean de les converses amb son pare, quan, invàlids tots dos, un per mor de la guerra, l'altre de l'artrosi, xerraven cada dia. "Constantment parlava de la mà: és per les mans que s'ha de jutjar un desconegut, deia. També deia: mans beneites, mans espirituals, mans de burgès, mans de puta... Habitualment, per saber si qualcú és sincer li miram els ulls. Renoir mirava les mans". Poc temps després d'haver publicat Jean el llibre sobre son pare, Raimon cantava Cançó de les mans . S'haurien agradat.

Sé que citar Renoir no és avui de bon to, és passat de moda. No com Duchamp, per dir un nom que sempre fa quedar bé qui l'amolla. Però no puc evitar admirar Renoir i desconfiar de Duchamp, a qui veig com qualcú que no treballa amb les seves mans sinó que dóna indicacions, tria, diu com fer-ho.

Renoir i Duchamp no representen models successius del treball humà, la manufactura i el negoci virtual, sinó models enfrontats, tal vegada el mateix enfrontament enunciat per Jorge Manrique: " Los que viven por sus manos e los ricos ". Duchamp fa part dels poderosos, es retroba en el món cartografiat por Rudolf Hilferding a El capital financer (1910); un món on no és el treball qui produeix i determina el valor de les coses, sinó que les coses i les persones reben valor directament i arbitràriament pel designi del poderós.

Qui treballa amb les seves mans s'integra dins la comunitat dels qui practiquen un mateix ofici, dels qui el practicaren abans d'ells, dels qui el practicaran quan ells no hi siguin. S'integra, també i especialment, dins la comunitat de tots aquells que viuen del treball de les pròpies mans.

Tot això ho sabia un altre Ramon, i també ho explicava a un hipotètic fill: "Art mecànica és ciència lucrativa manual per donar sustent a vida corporal. En aquesta ciència són, fill, els mesters [ les métiers , i mestieri , els oficis]; és a saber: llauradors, ferrers, fusters, sabaters, drapers, mercaders i els altres oficis semblants a aquests.

»Amable fill, en aquesta ciència treballen els homes corporalment, per poder viure, i uns mesters ajuden els altres, i sense aquests oficis el món no seria ordenat; ni burgesos, cavallers, prínceps, ni prelats no podrien viure sens els homes que tenen els mesters damunt dits".

Per Ramon Llull, burgesos, cavallers, prínceps ni prelats no podrien viure sense la gent que treballa amb les seves mans. ¿Podran un dia les gents que treballen amb les seves mans, i que s'ajuden entre si, viure en un món sense burgesos, cavallers, prínceps ni prelats?

Pels carrers de Barcelona, entrada la primavera del 77. Per les parets hi ha cartells amb la fotografia d'un treballador que mostra les seves mans: " Mis manos: mi capital. Mi partido: PSUC ". Nomia Luis Romero Huertes i feia de picapedrer.