OPINIÓ
Opinió 17/04/2020

Drets fonamentals en temps de crisi

i
Maria Ballester Cardell
5 min

Professora de Dret Constitucional a la UIBDes de l’antiga Roma el dret s’ha entès com un conjunt de normes i principis que intenten adaptar-se a les necessitats socials, i no a la inversa. En temps d’enorme incertesa, quan el món sencer afronta un repte sense precedents a causa del covid-19, hom es demana per l’encaixament legal de les mesures que les autoritats competents adopten per superar l’emergència sanitària.

Avui és un exigència de l’estat de dret l’establiment, des del punt de vista constitucional, de les garanties que han d’assegurar els drets i llibertats fonamentals i la plena subjecció dels poders públics a l’ordenament jurídic; més encara, en els moments en què es impossible mantenir el normal funcionament dels poders ordinaris de les autoritats competents.

L’article 116 de la Constitució estableix els principis bàsics dels estats excepcionals, que són desplegats a la Llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, amb l’objectiu d’evitar l’arbitrarietat en la presa de decisions en moments de crisi. Des d’una perspectiva material, es disposa que les mesures adoptades hauran de ser les estrictament imprescindibles per al restabliment de la normalitat i que s’hauran d’aplicar de manera proporcionada a les circumstàncies. A més, es preveu que la durada dels estats excepcionals serà l’estrictament necessària per retornar a la normalitat. També es recorda que tots els actes i disposicions adoptats són impugnables en via jurisdiccional. Altrament, s’estableix que l’Administració haurà de respondre dels danys i perjudicis com a conseqüència de l’actuació dels poders públics, confirmant que durant els estats excepcionals es manté inalterat el règim de responsabilitat del Govern i els seus agents (art. 116.6 de la Constitució).

L’estat d’alarma té una naturalesa completament distinta als altres dos estats excepcionals (d’excepció i de setge), atès que es declara quan s’ha de protegir la societat de riscos derivats de fets naturals (que no tenen, per tant, matisos polítics). L’emergència provocada pel covid-19 encaixa en l’apartat B de l’article 4 de la Llei orgànica 4/1981, que permet adoptar l’estat d’alarma quan l’alteració greu de la normalitat es produeix a causa d’una crisi sanitària. S’ha dit a bastament que durant la declaració de l’estat d’alarma no es pot suspendre l’exercici dels drets fonamentals, perquè la Constitució no ho preveu expressament. No obstant això, durant aquest període sí que es podran adoptar mesures que limitin la circulació de les persones o condicionar-la al compliment de determinats requisits (art. 11.a) de la Llei 4/1981). De fet, en el decurs d’aquest període, el Govern ja ha adoptat, a través del decret de declaració de l’estat d’alarma i les seves successives modificacions i complecions, mesures molt estrictes de confinament que afecten l’exercici de drets fonamentals, com la llibertat de circulació, i que fàcticament fan impossibles drets de caire polític (com, per exemple, el dret de sufragi o el dret de reunió i manifestació). Ara, a més, s’estan plantejant noves accions que poden incidir en el dret a la intimitat o a la llibertat personal, com són la identificació dels ciutadans contagiosos (positius asimptomàtics) i el seu posterior aïllament.

Per enfocar adequadament la qüestió de la possible restricció dels drets fonamentals –no només en situacions d’emergència, sinó en qualsevol moment– no podem perdre de vista que els drets humans són bàsics i constitueixen un dels fonaments de l’ordre públic i de la pau social. Però no són absoluts. Els seus límits són prevists a la Constitució –la dignitat humana, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres. A partir d’aquests valors, el Tribunal Constitucional ha marcat els principis generals que s’han d’assegurar en el cas que sigui necessari restringir un dret fonamental: per una banda, s’hauran d’explicar adequadament les causes que obliguen a la restricció (els ciutadans han de conèixer perfectament els motius pels quals se sacrifica una llibertat pública); a més, les limitacions hauran de ser ponderades en cada cas concret i proporcionades a la finalitat que es pretén aconseguir, i, finalment, les restriccions hauran de tenir cobertura legal suficient, de manera que si es pretén limitar un dret fonamental aquesta norma haurà de ser una llei orgànica.

En el punt en què ara ens trobam, podem considerar que la Llei orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de mesures especials en matèria de salut pública, ofereix cobertura legal suficient per modular l’exercici de determinats drets fonamentals. La norma, de manera genèrica, habilita les autoritats públiques a actuar per protegir la salut pública i prevenir-ne el deteriorament quan ho exigeixen raons sanitàries d’urgència; és a dir, es pot ordenar el reconeixement, tractament, hospitalització o control dels malalts o de qui hagi estat en contacte amb ells en cas de perill per a la salut de la població a causa de la situació sanitària. Aquestes mesures administratives, atès que poden limitar la llibertat o altres drets fonamentals, queden sotmeses a control jurisdiccional, tal com disposa la Llei 29/1988, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa. Per altra banda, la Llei 4/2002, de 14 de novembre, de l’autonomia del pacient, habilita els facultatius per realitzar les actuacions clíniques indispensables en favor de la salut dels pacients en casos de risc per a la salut pública, i igualment preveu la intervenció judicial en el cas que es disposi l’internament obligatori de pacients.

De conformitat amb el que s’ha dit fins ara, es pot entendre que hi ha empara legal suficient per adoptar mesures relatives a hospitalització i control de malalts, encara que puguin afectar drets fonamentals, sempre que siguin temporals i proporcionades a les finalitats que es pretenen aconseguir. El problema rau, però, en el procediment, en la manera i les condicions en què es poden adoptar aquestes actuacions. Això és així perquè les previsions genèriques establertes a la llei orgànica en matèria de salut pública no han estat objecte de l’adequat desenvolupament reglamentari. En aquests moments, la norma que permet l’adopció d’accions d’aïllament de malalts infectocontagiosos és un decret preconstitucional (Decret de 26 de juliol de 1945, pel qual s’aprova el Reglament per a la lluita contra les malalties infeccioses, desinfecció i desinsectació), que és vigent, tot i que la seva darrera actualització és del 1979, però clarament insuficient.

En qualsevol cas, convé recordar que, fins i tot en situacions excepcionals, els drets fonamentals no es poden anul·lar per complet (i menys encara durant l’estat d’alarma). També convé tenir present quins són els paràmetres bàsics en relació amb les possibles limitacions de llibertats públiques durant el temps que duri l’estat d’alarma. En primer lloc, les restriccions hauran d’estar sòlidament motivades; s’haurà d’explicar a la població els béns que s'intenten protegir i els sacrificis que s’hauran de produir en les llibertats bàsiques per salvaguardar altres drets o interessos constitucionals (la vida i la salut pública). Les limitacions hauran de ser, a més, proporcionades a les circumstàncies i la seva durada haurà de ser l’estrictament necessària per assegurar el restabliment de la normalitat. I, en cas de conflicte, serà l’autoritat judicial qui haurà de dirimir quin dels interessos en joc ha de prevaler. Tot i declarat un estat excepcional, es manté sense fissures, com a pilar estructural de l’estat de dret, el principi de control judicial de tots els actes i disposicions adoptats per les autoritats competents.

És gairebé segur que la crisi sanitària que ens ha tocat viure transformarà el nostre enfocament respecte de moltes coses. En l’àmbit normatiu, el covid-19 posa a prova les estructures jurídiques, que han de fer front a una situació absolutament nova i insòlita. El tractament legal que es faci en aquest moment de les llibertats públiques haurà de respectar escrupolosament els principis constitucionals bàsics. Altrament, es pot crear un perillós precedent. Tant de bo la pandèmia faci prendre consciència als ciutadans que els drets humans –que es poden restringir, però no anul·lar– serveixen per prevenir abusos de poder, també en situacions excepcionals.

stats