OPINIÓ

Cop de puny als morros

S’ha volgut celebrar aquests dies, més aviat amb timidesa, que a Catalunya es va proclamar una república. Si mirem enrere i anem a ponderar què va passar exactament aquelles setmanes d’octubre, entre el referèndum i el dia 27, sembla que encara no estem gaire capacitats per jutjar-ho. Anem descobrint quin paper van tenir certes persones, i quines eren les opcions que hi havia sobre de la taula, quin era el destret en què el sobiranisme es va ficar quan va donar embranzida infinita a un projecte republicà que en cap cas, sembla, es volia ‒o podia‒ fer prosperar de manera unilateral.

El debat, ara mateix, passa per qüestionar si era necessària aquella proclamació: per què proclamar una república si tanmateix no la pots fer viable? Per què fer-ho? De cara als sobiranistes, per donar-los un triomf momentani, que certament van assaborir, només, durant hores? El govern espanyol va aplicar el 155 tot d’una, i va convertir aquella autonomia que volia ser independent en un simple negociat administratiu, dependent de Madrid fins i tot per adquirir els guixos de les escoles. Es volia fer una cosa tan grossa que fins i tot és còmic constatar l’enorme desfeta que va acabar provocant: la presó dels membres del govern que no van partir a l’exili, les eleccions forçades, l’administració intervinguda, etc.

La majoria de veus d’opinadors crítics, dins del sobiranisme, coincideixen a qualificar-ho tot plegat d’estafa, en una estranya coincidència amb el que des del principi deien els més aferrissats opositors d’aquest projecte sobirà, per exemple els representants de Ciutadans i les seves veus afins en els mitjans; aquesta confluència és curiosa i significativa. Hi ha els que des dels primers compassos van voler fer veure a la ciutadania que el projecte era una presa de pèl i els seus líders uns farsants enredaires i, per l’altre costat, els més convençuts que el projecte era viable i s’estava fent de meravella. Ara ambdós diuen el mateix, i qui rep les plantofades de propis i estranys són els llavors representants sobiranistes, que a sobre de la repressió estatal han d’escoltar com els seus coreligionaris els fan retrets agres i abusius, sovint de traïdoria. Fenomen que creixerà, em temo, durant els dies del judici penal que els espera aviat, quan puguem escoltar les seves declaracions davant del jutge i expliquin què diuen que van fer i què pretenien realment amb les seves accions. Llavors ‒encara que es vulgui excusar-los perquè estan buscant desempallegar-se de les acusacions‒ serà el moment de veure fins a quin punt ells mateixos admeten que tot plegat va ser una improvisació o un salt al buit, un gest inútil que des de bon inici no anava acompanyat de cap alegria i que ni servia a l’emancipació del país ni feia res més que posar en safata a l’Estat l’oportunitat de reprimir sense ni plantejar-se l’excusa de negociar.

Mike Tyson va dir en una ocasió: “Tothom té un pla fins que li etziben un cop de puny als morros”. El pla del sobiranisme no era la confrontació ni l’unilateralisme, que sabia que patiria també una repressió desaforada. Que un sigui pacifista vol dir que no clava pallisses, no que estigui disposat a rebre’n o a posar en perill la pròpia vida en defensa del que considera just. El pla del sobiranisme era tan sols obligar l’Estat a negociar alguna cosa, un referèndum de mutu acord, fonamentalment.

Sentir-se ‘estafat’ perquè el sobiranisme va prometre una república i no la va saber ‒o poder o atrevir‒ tirar endavant és una incongruència des del moment en què el sobiranisme, ara mateix, continua dient que la desitja, i compta amb els mateixos mitjans per fer-la possible, i amb les mateixes reticències i impossibilitats enfront. Si el projecte era una estafa, doncs, ho continua sent ara, perquè els discursos són idèntics, per bé que els mitjans per fer-los realitat són potser més qüestionables que un any enrere.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF