Barbàrie o civilització

Com és lògic, les anàlisis sobre les repercussions de les eleccions basques i gallegues en la situació d’estancament institucional que viu l'estat ocuparan durant aquests dies les pàgines d'informació i les columnes d'opinió, sobretot pel que fa a la pregunta clau: què farà ara el Partit Socialista? O millor dit, quina serà l'estratègia de Pedro Sánchez davant uns resultats electorals desastrosos i amb una creixent pressió interna? (en el moment d'escriure aquestes línies, i en el que molts qualifiquen de fugida cap endavant, el secretari general del PSOE ha anunciat la seva intenció de convocar ja el Congrés del partit i celebrar unes primàries el mes d'octubre). Més aviat que tard sortirem de dubtes sobre la qüestió, sens dubte fonamental, però fa un parell de setmanes compartia amb vosaltres la meva preocupació sobre els sentiments racistes (i d'altres de més específics, com l'aporofòbia i la islamofòbia) que estan consolidant-se arreu del continent i que ens allunyen de l'ideal que la mateixa Unió Europea identifica com la seva raó de ser, i em varen quedar algunes coses al tinter (o, en aquest món digital, en el teclat).

Aquestes tendències creixents tenen lloc en un context d’auge de partits populistes d’extrema dreta a Europa, exacerbat per la crisi econòmica que des de fa anys travessa el continent i encapçalat per formacions com l’Alba Daurada grec, el UKIP del Regne Unit i el Front Nacional (FN) francès. Aquests partits tenen en comú un fort component antiimmigració, però no contra tota la immigració, sinó només contra una part. El FN, per exemple, proposa endurir les mesures contra els immigrants assegurant que es beneficien de drets socials que pertanyen als francesos. A Alemanya i el Regne Unit també s’han plantejat mesures contra l’anomenat ’turisme del benestar’, en al·lusió al fet que la immigració abusa dels serveis socials dels països receptors (una de les claus del Brexit fou precisament la qüestió migratòria). Aquesta concepció d’immigrant com a persona que ‘abusa del sistema’ no es refereix a totes les persones estrangeres, sinó que va clarament dirigida a una part de la immigració, la d’escassos recursos econòmics, la qual no es pot permetre, per exemple, un sistema de salut privat.

Molts es demanen perquè a Espanya, amb un important pes migratori i, sobretot, amb unes elevadíssimes taxes d’atur, encara no ha sorgit un partit estatal de caire ultradretà, i hi ha diverses respostes. Jo em quedaré amb la suma d’un parell: en primer lloc, perquè l’extrema dreta encara està molt identificada amb la dictadura franquista i amb la idea d’‘una, grande i libre’ que  impedeix el seu creixement; i en segon lloc, perquè gran part de l’electorat espanyol que comparteix els postulats de Marine Le Pen es troba sota la gran unificació de la dreta que és el Partit Popular. No vull dir amb això que el PP o gran part dels seus votants siguin ultradretans, però sí que ha abanderat, amb el permís, ara, de Ciutadans, el nacionalisme espanyol, el fonamentalisme constitucional i, encara que de manera més vetllada, el discurs antiimmigració del qual fan gala els partits radicals arreu d’Europa. És cert que hi ha hagut algunes experiències, afortunadament fallides, com ara la de la Plataforma de Josep Anglada, i que alguns batles es varen presentar a les darreres eleccions amb missatges que, des del meu punt de vista, fregaven la il·legalitat. Però molt han de canviar les coses perquè puguem parlar d’un Front Nacional espanyol, més enllà dels grupuscles que existeixen actualment.

Aquesta tendència també explica (sense caure en el parany hipòcrita d'identificar els refugiats amb immigrants) la lamentable i inacceptable (i il·legal) política que està seguint la Unió Europea amb la major crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial. Faré meves les paraules del filòsof Sami Naïr: "La política de la UE ara mateix és una política totalment cega, i el discurs actual dels governs nacionals és el primer element que incentiva l'auge de l'extrema dreta. Aquest discurs, que responsabilitza refugiats i immigrants, afavoreix una política de l'odi que comporta conseqüències per desgràcia conegudes: una situació d'enfrontaments socials, culturals i identitaris cada vegada més importants a Europa".

D’una vegada per totes, hem de deixar de percebre les persones immigrades com a competència deslleial en l’obtenció d’uns recursos cada cop més escassos, com el treball, i molt manco com una mercaderia que podem explotar a conveniència i llançar quan no la necessitam. I als refugiats com un problema que es pot aturar amb pactes de la vergonya o tanques més altes. Tornant a Naïr: "La tragèdia dels refugiats posa en relleu totes les debilitats de la Unió Europea; de la manera com es gestionin en dependrà el camí triat: el de la barbàrie o el de la civilització".

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF