Si poguéssim, eh, seria la rehòstia. A mi m’agradaria, ara, més que mai, fer-la petar amb en Manuel. Sí, en Carrasco Formiguera. Aquest 9 d’abril això: 86 anys del seu assassinat. Del doble. No tothom pot dir, i amb veu alta, forta, sense por a mentir, que l’han pelat dos cops. Pim, i pam.
El pim va ser d’uns a partir de juliol de 1936. Un dia, des de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT-FAI, disparen una bala de paper: “Nos acaban de informar de un caso que, de ser exacto, no lo llegamos a comprender. Se trata de Manuel Carrasco y Formiguera. [...]. La Revolución ha de ser dura, y casi nos atreveríamos a decir brutal, con los individuos que, a pesar de su actuación netamente contraria a las esencias revolucionarias que presiden el momento actual, no se resignan a desaparecer por el foro y hacen gala de un descoco que no tiene calificativo. Como el caso relatado hay muchísimos. Ha llegado la hora de purificar los cuadros revolucionarios”. I a recollons que van anar a netejar. A la nit venen a buscar-lo a casa. Carrasco, previsor, dorm en un altre lloc. Però el drama és diari. És la Barcelona dels ecos d’assassinats a l’Arrabassada, de les delacions, dels robatoris, dels primers exilis... És la Catalunya que no és Catalunya. Hem dit pim i ve el pum.
Carrasco se’n va com a representant de la Generalitat a Euskadi. I torna a Catalunya i retorna allà. I en aquell vaixell cap al verd basc... tot s’enfonsa. Ell, la seva dona i sis dels seus vuit fills (dos són a Barcelona). Perquè l’enfonsament serà a terra. Detinguts. Empresonats. No es tornaran a veure mai més. Pum! El 9 d’abril de 1938 l’assassinen a Burgos els altres, els franquistes. El certificat de defunció diu: “Falleció en despoblado por heridas de arma de fuego ”. La mentida de sempre. La veritat tràgica de sempre.
Carrasco veia el futur: sabia què passaria. El 22 de març de 1936 fa un míting a Barcelona que ho anuncia tot. Abans del 1936 del roig i el negre i del sabre i la bomba. Abans del 1939 del mateix cromatisme de sang i arma assassina. Abans d’aquest entrepà caníbal de llesques mortíferes que volen el pernil del país català. Davant de la mentida violenta dels dos, de les dues Espanyes falsificades, la veritat doble. Whisky al quadrat.
La primera certesa universal abans de la bilis de ressaca perpètua: “Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. La segona veritat còsmica eterna sense espai i temps: “A Catalunya no es podrà resoldre íntegrament cap problema mentre no es resolgui el seu problema nacional. Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent”. No hi ha més. Ahir i avui. I demà.
Pim i pum, però el que pensa, diu i fa Carrasco no mor. És un gerundi existencial. Un present continu. Creu en el demà. Ell és el futur. Perquè els uns i els altres són el passat, el present, però, també, possiblement, futur: hòsties i mentides. Sang permanent. Preguntem-nos què ens diria Carrasco avui. Perquè matar-lo també el matarien: uns i altres i fins i tot nosaltres. Va, digues Carrasco… Pocs moren dos cops pel mateix.
