El 25%, més del de sempre
Després de la notificació de divendres passat (i de la corresponent piulada solemne del president de la Generalitat a manera de resposta), va començar el compte enrere de dos mesos perquè el govern de Catalunya comenci a aplicar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a impartir un 25% de l’ensenyament públic en castellà a Catalunya. Tal com explica l’article de Laia Vicens en aquest diari, la sentència ja no admet recurs i el marge de maniobra que té el Govern per esquivar-la és tan escàs que es pot considerar nul. El model educatiu català s’haurà de reformular (o repensar, o reinventar, o redissenyar, o qualsevol d’aquestes paraules espantoses començades amb el prefix re- ), i segurament convindrà posar-s’hi més d’hora que tard. En algun moment, a l’article s’hi deixa caure, amb encert, que caldrà “imaginació i inventiva” per construir un nou marc legal -la Generalitat té les competències en educació-, i es dona per fet, perquè serà així, que es necessitarà “molt diàleg” per dur-lo endavant. Caldrà astúcia, resumiríem: molta més astúcia que gesticulació i molta més habilitat política que proclames solemnes. La desobediència és interessant quan obre camins inexplorats; quan es redueix, en canvi, a un gest estèril per poder posar-se una medalla patriòtica no té cap interès. Els partits, les entitats i els mitjans de comunicació de l’ultranacionalisme espanyol esperen amb candeletes els valents que surtin a treure pit per cosir-los a querelles, i això només ens du a la història sense final de les inhabilitacions, els processaments, les manifestacions, les proclames solemnes, la cridòria i tota aquesta salsa amb què alguns, pel que es veu, no es cansen mai d’untar tots els dies de les seves vides -i, tristament, els de les nostres-. Si es disposa de la capacitat de legislar sobre la qüestió, que es legisli, i que es faci -repetim-ho- amb l’astúcia necessària per fixar un model que duri quaranta anys, com ho ha fet l’encara vigent.
Ara bé, la qüestió -el drama- de fons és el mateix de sempre: el d’un estat, l’espanyol, dominat per un nacionalisme ofuscat que no tan sols no està disposat a acceptar la diversitat lingüística i cultural, sinó que la combat com si fos un molí de vent al·lucinadament transfigurat en un gegant. En els darrers anys, aquests nacionalistes espanyols han trobat en el poder judicial el seu ariet predilecte. Els encanta perquè és inflexible: quan la sentència és ferma i no admet recurs, s’ha acabat la discussió, pensen. En realitat no és cert, com tampoc és cert, i ni tan sols factible, allò que imaginen en el seus somnis més exaltats: una Espanya uniforme, homogènia, compacta, en què només es parli castellà i el català hagi desaparegut o sigui un obscur patuès residual. Ens complau comunicar-los que això no passarà, que el potent cos social que dona vida a la llengua catalana no es desfarà només perquè ells ho desitgin, que seguirem parlant, escrivint, cantant, ensenyant i estimant el i en català, i que ells s’hauran de fotre.
