20.000 euros per a tothom que faci 25 anys
En precampanya electoral tot s'hi val per diferenciar-se, i la manera com es formulen algunes propostes semblen hams per temptejar quants vots es poden pescar. Una de les que va captar l’atenció de la premsa consisteix a donar 20.000 euros en concepte d'herència bàsica universal als nois i noies quan facin divuit anys. No és una idea original del partit de Yolanda Díaz, sinó que té l'origen a finals del segle XVIII de la mà d’un polític anglès, Thomas Payne; recentment, aquesta idea ha estat recuperada per economistes contemporanis que treballen les desigualtats econòmiques, com ara Piketty i Atkinson.
Podem considerar l’herència bàsica universal com una mesura de distribució de la riquesa que és cosina-germana de la renda bàsica universal. Aquesta última ha despertat molt d'interès arreu del món i se n’han fet proves pilot per testejar-ne els efectes. El govern de Catalunya també tenia un projecte ambiciós al respecte, que va decaure amb l’aprovació dels pressupostos. En canvi, la idea de l’herència universal no s’ha testejat i compta amb ben pocs moviments polítics que la defensin. Alguns dels més actius són a Alemanya i al Regne Unit.
És legítim que els partits d’esquerra facin propostes per millorar els sistemes de distribució de la riquesa, que s’han deteriorat els darrers anys, en part degut a la quarta revolució industrial basada en la tecnologia i la digitalització, que afavoreix la concentració de la riquesa en poques mans. L’informe d'Oxfam del 2023, Llei del més ric, basat en les dades de Credit Suisse, mostra com els multimilionaris incrementen progressivament la seva capacitat d'acumular riquesa. Per posar una dada, l'1% més ric del planeta va acumular el 63% de la riquesa generada entre el 2020 i el 2021. Per tant, la intenció de l’herència bàsica universal pot ser bona, però cal raonar bé el qui, l'import, el per a què, i si realment és efectiu com a mesura de distribució de la riquesa. Anem per parts.
Respecte al qui, en la darrera versió d’aquesta proposta –tal com apareix a la pàgina web de Sumar–, els diners es rebrien als 25 anys, que és una edat amb més maduresa financera que als 18. En l’estrena de la majoria d’edat està bé gestionar un bo cultural de 400 euros, però no una herència de milers d’euros. Que la mesura sigui universal evita l'estigmatització i no cal un exèrcit de persones validant burocràticament si es compleixen els requisits de pobresa o no. Respecte al per a què, la darrera proposta dona llibertat als joves per triar en què volen invertir, o gastar, els diners. Amb aquest canvi no s’infantilitza els adults, i tampoc cal que ningú en validi l'ús. L’import són 20.000 euros, però la xifra que proposa l’economista Piketty per a l’herència universal és del 60% del patrimoni mitjà per càpita, que en el nostre país certament seria força superior.
Però el més important per ara és que es desconeix si aquest sistema és efectiu per distribuir la riquesa i reduir desigualtats. Crec que el mínim que es pot demanar a una mesura que costaria anualment deu mil milions d’euros és un mínim d’evidència de la seva efectivitat.
