Les victòries de Renzi
Demà, quan Matteo Renzi pugi a l’escenari del gran centre de convencions de Roma on s’ha preparat l’assemblea nacional del Partit Democràtic, un 40,8% gegant omplirà tot el fons de l’escena. Són els vots que la formació del primer ministre va guanyar a les eleccions europees del 25 de maig. Cap partit havia obtingut un percentatge tan gran a Itàlia des de la victòria de la Democràcia Cristiana el 1957. Renzi s’ha proclamat el nou home fort d’Europa. Com a mínim, segur, de l’esquerra europea. Els italians han fet un acte de fe i han confirmat a les urnes la maniobra política que l’exalcalde de Florència va tramar als passadissos del poder romà fa tres mesos, i li han donat la possibilitat d’intentar canviar les coses. El seu partit, però, sembla més reticent. Renzi va viure ahir la seva primera revolta política com a primer ministre. Tretze senadors del seu partit li van retirar el suport a la reforma constitucional i el van amenaçar de deixar-lo sense la majoria necessària per aprovar el seu pla d’abolir el Senat com a cambra electa. El primer ministre no recula.
Els seus missatges sobre el canvi que necessita Itàlia s’han multiplicat i ara, a més, parla del canvi que també necessita Europa. L’única manera “de salvar-la”, assegura, d’aquesta “ideologia dels anys 80” que la impregna. A partir de l’1 de juliol, Itàlia serà la presidenta de torn de la UE i l’agenda política del govern Renzi agafarà una nova dimensió, començant per la immigració, que des de fa setmanes arriba a milers a les costes italianes. “Si Europa m’explica amb detall com he de pescar el peix espasa i, en canvi, no em diu res sobre com puc salvar un immigrant que s’ofega, això vol dir que alguna cosa no funciona”, deia Renzi en una entrevista concedida la setmana passada a alguns mitjans europeus.
Primera força socialdemòcrata a Estrasburg
Encara que l’italià insisteixi que ell va a Brussel·les amb “humilitat”, és ben conscient que la desfeta del socialisme francès i el fracàs de les demandes de creixement del president François Hollande col·loquen Renzi en la primera línia de la renovació del discurs europeu. Els seus eurodiputats seran la primera força de la socialdemocràcia europea al Parlament d’Estrasburg i ja hi ha contactes en marxa entre Renzi, Hollande i el líder dels socialdemòcrates alemanys, Sigmar Gabriel. L’eix franco-alemany s’amplia. Probablement comparteixen menys sintonia ideològica i molta més necessitat de ser aliats.
Encara que a Brussel·les Renzi ha preferit, fins ara, jugar en solitari. Fa temps que Roma s’ha adonat de la poca consistència d’aquesta França en retirada. L’ex primer ministre Mario Monti ho deia fa uns mesos a Madrid: “França es mor d’enveja de no ser una mica més com Alemanya. París es comporta amb una timidesa i una veneració nefasta. Cal que França torni a ser França”.
De moment, l’home fort és Matteo Renzi. La nit electoral del 25 de maig es van trucar amb Angela Merkel per felicitar-se mútuament per les seves victòries. Renzi ja ha aconseguit el que Manuel Valls encara somia. Assegut en un sofà del seu despatx, amb camisa blanca i texans, el jove primer ministre confessava als corresponsals estrangers, que el burxaven pel seu assalt al govern italià: “Professo una gran admiració pel florentí Maquiavel... No tot el que es diu d’ell és negatiu”.
