Rafa Nadal, o com tenir seny per qui no en té
Segurament vostès no tenen el gust de conèixer un senyor anomenat Miquel Deyà. Jo tampoc, però en sabem almenys una dada constatable, i és que percep un sou públic per ocupar el càrrec de director general d’Universitats del Govern Balear. El senyor Deyà es podia haver conformat a mantenir anònimament aquesta bonica canongia i anar cobrant de l’erari públic fins que se li acabés sa moma (com diu la consellera Camps), però ha sentit la necessitat de manifestar-se públicament sobre un tema que li ha semblat important. I aquest tema no és altre que el frustrat doctorat honoris causa que el rector de la Universitat de les Illes Balears (UIB) volia atorgar al tenista Rafael Nadal, i al qual l’esportista ja ha renunciat, en una demostració de sentit comú que estaria bé que s’encomanés a tots els que sospiren per fer-se una foto al seu costat.
Al senyor Deyà, tanmateix, es veu que no li ha fet peça aquest desenllaç i va sortir fa un parell de dies a dir-hi la seva. Segons Deyà, Nadal s’ha vist obligat a renunciar a tan elevada distinció acadèmica per culpa “dels grups antiespanyolistes de la UIB”, que haurien pressionat per impedir que se li concedís l’ honoris causa a un esportista “que és espanyol i se sent orgullós de ser-ho”.
Les lectures de la realitat que fan les ments monotemàtiques sempre són curioses. Pel director general Deyà, com per tants altres membres del govern al qual pertany, el món es divideix en dues categories: els bons espanyols que se senten orgullosos de ser-ho, i els perversos antiespanyolistes. Després també hi ha gent que ha tingut la desgràcia de néixer en altres països, i que no poden gaudir la joia i l’orgull de l’espanyolitat.
Malauradament per al senyor Deyà i per a tots els que somiaven en la foto de Nadal mossegant un birret, la inviabilitat d’aquest honoris causa no té res a veure amb la ideologia del tenista. És ben igual que Nadal se senti orgullós de ser espanyol, com si fos independentista, anarquista o carlista: senzillament, no pot ser doctor honoris causa perquè la seva activitat no té relació directa amb la ciència, les arts, les humanitats ni el coneixement, que són les àrees a les quals tradicionalment s’atorguen els doctorats honoris causa. Nadal no es dedica a res d’això, sinó a l’esport. Que és una activitat tan honorable com les mencionades, però que té el seu propi sistema de guardons i reconeixements.
Concedir un doctorat honoris causa a un tenista seria tan fora de lloc com premiar-lo amb un Oscar, en la mesura que la seva labor, per admirable que sigui, no té res a veure amb el cinema. Resultaria igualment inadequat, i surrealista, que un científic o un artista fos reconegut amb un trofeu Roland Garros. Tots estem orgullosos de la trajectòria esportiva de Rafael Nadal (sigui quina sigui la seva ideologia). En canvi, veiem amb preocupació que alts responsables de la vida pública perdin els papers en l’intent de beneficiar-se de la imatge d’un èxit que no els deu res a ells. Sort que el tenista ha tingut seny i vergonya per qui ha demostrat no tenir-ne.
