La mort en pla subjectiu
Dimarts al Sense ficció van emetre Cinc càmeres trencades. Es tracta d'un documental corprenedor perquè ofereix un punt de vista insòlit, proper i carregat de veritat sobre el conflicte israeliano-palestí. No té res a veure amb tot el que hem vist sobre aquesta eterna guerra. Emad Burnat n'és el director i el càmera i té una singularitat: tot està gravat en pla subjectiu, unificant l'esfera domèstica d'un pare de família palestí amb la seva lluita per defensar el seu poble. Les excavadores dels israelians, juntament amb els seus soldats, estan posant una tanca que separa els veïns de Bil'in dels seus camps de conreu. Hi volen instal·lar un assentament jueu. Emad Burnat, que compra una videocàmera domèstica per gravar com creix el seu quart fill, el Gibreel, s'acaba convertint en documentalista de la defensa de la seva terra.
Què converteix en diferent i impactant aquest documental? Que en els informatius estem acostumats a veure el conflicte israeliano-palestí en un pla genèric i des d'un relat més fred. Cinc càmeres trencades posa nom als protagonistes, els afegeix el seu context vital, mostra la seva quotidianitat i no només els plans genèrics per il·lustrar les notícies. L'Emad té la virtut de fer invisible la càmera. Ell grava a casa seva com creixen els fills, com tenen una vida normal i corrent, com la dona l'esbronca... I com, malauradament, la lluita reivindicativa es filtra en la vida domèstica sense voler. Com que la càmera esdevé els seus ulls, l'Emad aconsegueix gravar l'horror amb una càrrega emotiva afegida. Com que coneixem el vessant domèstic dels personatges, resulta devastador. L'Emad té els dubtes lògics del documentalista novell: deixar la càmera per ajudar o gravar perquè les imatges serveixin d'alguna cosa. Hi ha una segona lectura a través del seguiment que es fa del seu fill, el Gibreel. Descobrim el món dels palestins a través de la seva mirada: com veu les manifestacions, el contrast amb el que mira a la tele, com l'Emad l'educa en la capacitat de resistir i d'observar el dolor i, sobretot, com neix l'odi en les generacions més joves. Haver d'assumir l'assassinat de la persona que animava les seves activitats infantils no és fàcil de pair. Impactant aquesta barreja d'informació, sentiments i, sobretot, aquest periodisme sense filtres ni distància narrativa. Ingenu i brutal a la vegada. Després de veure Cinc càmeres trencades les informacions als telenotícies sobre aquest conflicte són percebudes per l'espectador des d'una nova perspectiva.
