Més de 20 anys fent somriure Bòsnia

“Fa 22 anys que es va acabar la guerra a Bòsnia i Hercegovina, però el país encara té forats negres”. Són paraules de Jaume Carulla, que juntament amb Tona Clapés, Ramon Fugarolas i Glòria Ibern fa més de dues dècades que visiten el país de manera ininterrompuda. Tots quatre viuen a Sant Celoni, són pallassos i sota el paraigua de Pallassos Sense Fronteres organitzen expedicions a Bòsnia, com a mínim una vegada a l’any. “Ja no hi ha guerra, però queden camps de refugiats, centres per a nens orfes o per a dones maltractades”, explica Clapés. Amb la furgoneta carregada fins a dalt de tot, l’última visita l’han dedicat a Tuzla i Sarajevo. El punt final a la gira va ser l’Institut de Salut Mental per a infants i joves de Pazaric, un municipi a 20 quilòmetres de la capital. Tot i el nom del centre, la mitjana d’edat dels interns és de 40 anys. Molts d’ells hi van ingressar quan eren petits i hi han viscut tota la vida.

Allà, davant d’unes 60 persones, els quatre catalans es converteixen en el McMon, les pallasses Tona i Toia i el pallasso Taques. L’arribada de la furgoneta aixeca expectatives al centre i de seguida molts interns se’ls acosten a saludar-los, abans d’anar corrent fins a la sala d’actes de l’hospital i assegurar-se una cadira per veure l’actuació. Alguns demanen cigarrets i d’altres recorden la cançó de la Macarena quan saben que els pallassos venen de Barcelona. Els més grans fa estona que esperen i els petits, d’uns deu anys, tot just acaben d’arribar quan s’aixeca el teló. Els trucs de màgia, els números de clown, les ruixades amb aigua i els gags carregats d’humor omplen l’espai de rialles. “Això també forma part de la teràpia dels interns. És important oferir-los propostes per al seu temps lliure”, defensa Sabina Cajic, responsable d’aquest centre sanitari públic. Cajic lamenta el poc finançament que rep l’hospital del ministeri federal de Treball Social, la qual cosa fa difícil que el centre pugui organitzar espectacles i activitats d’oci si no els hi ofereixen de manera voluntària, com fa el grup de pallassos catalans. El centre de salut mental està en funcionament des del 1949 i ni tan sols va tancar portes durant la guerra. Un dels seus objectius és normalitzar la presència de persones amb diversitat funcional a la societat bosniana. “Els nostres interns tenen relació amb l’exterior i amb gent de fora. La seva inclusió social és molt important i cada cop estem més a prop d’aconseguir-ho”, diu Cajic.

Quan s’acaba l’actuació alguns interns es queden a la sala per demanar fotos amb els pallassos, recordar-los alguna broma del xou, interessar-se per algun truc de màgia o simplement fer-los una abraçada. Durant una hora han quedat embadalits mirant l’espectacle i volen esprémer al màxim la seva companyia a l’hospital. Tot i que segur que es tornaran a veure aviat, els interns els regalen teles teixides per ells mateixos. Una bona manera de desitjar-los una bona tornada a Barcelona. O un fins aviat.

Rialles per a la convivència

La inclusió de persones amb diversitat funcional és només un dels molts reptes de la societat bosniana. El país es regeix per una Constitució aprovada el 1995 amb la intervenció de la comunitat internacional. Tot i que aleshores es va presentar com a transitòria, encara està en vigor. Aquesta situació de suspens com a resultat de la guerra és un reflex del dia a dia a Bòsnia i Hercegovina i per això l’expedició de pallassos reivindica la necessitat de visitar contínuament el territori.

Els problemes actuals del país són diferents respecte dels que Fugarolas i Clapés, els més veterans, van trobar-se per primera vegada el 1994, en plena guerra. “Jo volia arribar fins a l’anomenada avinguda dels franctiradors de Sarajevo per portar-hi els gegants de Sant Celoni, però la guerra va fer que només poguéssim arribar fins a Mostar”, recorda Fugarolas. Un any després, Ibern arribava a Bòsnia per primer cop. “Encara recordo el toc de queda i el soroll de trets”, explica. La situació ha canviat radicalment, tot i que aquella guerra va provocar ferides que avui encara no han cicatritzat. Una de les principals és la segregació entre ètnies. En molts pobles i ciutats, bosnians, serbobosnians i bosnians croats viuen completament aïllats els uns dels altres tot i ser veïns.

Davant d’aquesta rèmora, els pallassos es mostren convençuts de poder aportar el seu granet de sorra per fomentar la convivència. “És molt més fàcil acostar dues persones quan s’enriuen del mateix”, diu Clapés, que reconeix que encara queda molt odi per erradicar. En l’última expedició els pallassos han viscut de ben a prop un cop més aquesta rancúnia. A la zona de Tuzla van allotjar-se a casa d’una noia que va renunciar a conèixer un noi que li agradava pel simple fet que era serbobosnià. “Ens explicava que ella mateixa havia evitat parlar-hi més”, diu Clapés. Malgrat tot, no tiren la tovallola. “Si aconsegueixes que un bosnià i un serbobosnià estiguin junts en un espectacle ja els trenques una mica els esquemes. No es faran amics però és un començament”, argumenta Carulla.

L’odi de molts adults troba la seva continuïtat en la segregació imposada als infants. A Bòsnia, moltes escoles separen els nens i nenes en funció de la seva ètnia. “Pobles com Bratunac o Srebrenica han patit molt i estan deixats de la mà de Déu. Hi queden molt pocs nens, no es fan activitats pensades per a infants i no tenen contacte entre ells”, explica Clapés. “Aquest any hem visitat llocs on la canalla mai havia vist una actuació en directe”, afegeix Fugarolas. Tot i això, al país comença a haver-hi alguns brots verds. Al juny, el govern va fer marxa enrere i va anunciar que no tiraria endavant el seu pla per separar bosnians i bosnians croats en dues escoles diferents a la ciutat de Jajce, on els estudiants de les dues ètnies van actualment al mateix centre però separats en aules diferents. Una situació que es repeteix en 53 ciutats bosnianes més i que els estudiants mobilitzats esperen abolir. Sens dubte, la petita victòria a Jajce els ha donat ales.

Una qüestió sentimental

Més enllà de la voluntat de contribuir a la reconstrucció d’una societat amb un passat turbulent i un present inestable, els pallassos catalans reconeixen que Bòsnia també els ha suposat un aprenentatge. “Quan vaig venir per primera vegada, el 1995, passava per un mal moment personal. Va ser aquí que vaig aprendre que fer feliços els altres em fa molt feliç a mi també”, diu Ibern. “La meva vida va canviar quan vaig venir aquí el 1994. Per a mi Sarajevo és un punt de partida”, apunta Clapés. “Durant el setge de la ciutat la gent sortia cada dia, s’arreglava i anava a buscar el pa. La fortalesa dels bosnians és admirable”, recorda. Tot plegat converteix en sentimental la relació dels pallassos amb el país.

Actualment, Pallassos Sense Fronteres prioritza la presència de l’organització en zones en conflicte o on la pau és molt recent. Per això, tot i que actua sota el paraigua de l’organització, aquesta expedició viatja pel seu compte. “Pallassos se centra en el que és més urgent, però el que fem nosaltres també és important”, diu Fugarolas. Tots ells defensen la importància de fer riure en contextos en què les persones tenen pocs motius per a l’alegria. “Generes curiositat en la gent. Veuen coses molt tristes, molt serioses, i de cop et veuen a tu, que rius, corres... La idea és encendre una guspira, i jo sempre penso que millorem una mica el món. A part de les ferides físiques, cal curar una mica l’ànima”, defensa Carulla.

Deixant de banda la satisfacció personal que els reporta la seva tasca, però, tots quatre tenen clar per què fa més de vint anys que mantenen un lligam amb Bòsnia: “Si encara venim és perquè hi ha gent que ens necessita”, conclou Clapés.