Maurizio Cattelan: una tarda amb l'artista insolent

"Seguim aquesta noia, a veure cap on va”, va proposar Maurizio Cattelan un dimarts a la tarda, fa uns dies, mentre passejàvem pel barri de West Chelsea de Manhattan. L’artista anava vestit amb una samarreta i pantalons negres de xandall i arrossegava una bicicleta negra atrotinada. L’enorme cadena i el cadenat de la bici els duia lligats a la cintura. Tot i que la seva proposta podia semblar repulsiva (per descomptat, no era el suggeriment més cavallerós que hagués fet mai un home de 56 anys en relació a una dona a qui si fa no fa li doblava l’edat), uns segons abans, l’artista havia menystingut la idea d’anar a veure art amb l’argument que no n’hi havia cap necessitat, perquè “el millor art és al carrer”.

I tot d’una: ecco là! Va aparèixer ella, caminant en direcció a l’oest pel carrer 23 amb una faldilla prisada de color platejat: carn fresca i relluent per jugar a fixar-se en vianants novaiorquesos i inventar, des d’una distància prudencial, un relat sobre la seva vida. A Cattelan, el príncep entremaliat del món de l’art, li encanta aquest joc.

Als inicis de la seva carrera, Cattelan, que és originari de la ciutat italiana de Pàdua, va aconseguir un espai molt cobejat a la Biennal de Venècia. Doncs bé, en lloc d’omplir-lo amb una de les seves grans escultures conceptuals, l’artista va vendre el seu espai de mur a una agència de publicitat, que hi va instal·lar un cartell que anunciava un perfum.

Uns anys després, un col·leccionista destacat, Peter Brant, li va encarregar un retrat de la seva dona, Stephanie Seymour, i Cattelan, en lloc de crear una estàtua majestuosa a imatge i semblança de la muller de Brant, va crear un maniquí sense cames i amb la mirada perduda que va decidir batejar com a Dona trofeu.

El 2011 es va honrar l’artista dedicant-li una retrospectiva sobre la seva carrera al Guggenheim de Nova York. Cattelan hi va respondre capgirant les convencions del museu: va anunciar la seva retirada i va penjar 128 de les seves escultures (entre elles la del papa Joan Pau II colpejat per un meteorit i la de Hitler pregant agenollat) de la volta principal de l’edifici amb una gelosia d’alumini gegantina. Per als que els costi imaginar-se la imatge, feia l’efecte que l’edifici era un remolí que escopia les obres d’art cap al més enllà a través de la claraboia de la volta.

De tota manera, no hi ha cap necessitat de fer-se’n una representació mental: s’acaba d’estrenar Maurizio Cattelan: Be right back, un film documental revelador, reflexiu i per moments còmic que es projecta en diverses ciutats nord-americanes. La directora de la pel·lícula és Maura Axelrod, una exproductora d’ABC News que va acompanyar Cattelan durant el tomb que vam fer per Manhattan no fa gaire. Axelrod vetllava perquè l’artista no donés més informació de la necessària sobre la pel·lícula i va arribar fins al punt de comprar-li polos per llepar, com si volgués apaivagar la seva inclinació pels temes verds.

Axelrod i Cattelan es van conèixer fa gairebé vint anys, quan van coincidir en una galeria amb motiu de la inauguració d’una exposició d’un artista amb qui Axelrod sortia. Ell li va tirar els trastos i, després que ella li donés carbasses, es van fer bons amics. Com és estar amb el Maurizio? “El caos -va contestar Axelrod-. El caos total”.

La dona de la faldilla metàl·lica seguia caminant cap a l’oest pel carrer 23 i Cattelan li anava al darrere mentre teixia un relat especulatiu sobre la seva vida. Treballa en una empresa de publicitat o màrqueting, conjecturava. Possiblement fa d’“assistent de l’assistent”. El got de l’Starbucks que portava la dona contenia una beguda empolvorada amb cacau, “o amb canyella”, va afegir Cattelan. El fet que girés cap a l’esquerra per agafar la Desena Avinguda indicava que es dirigia a Greenwich Village. “Al Meatpacking District! -va exclamar Cattelan amb un to fingit de desaprovació-. A la tarda!” (el Meatpacking District és un barri conegut per la seva vida nocturna i el seu ambient canalla ).

Uns moments després, la dona va entrar al restaurant Cookshop. Cattelan volia continuar amb la persecució, però Axelrod li va dir que s’havia acabat el bròquil. Valia més anar al Museu Whitney, va afegir. Assabentar-nos que estava tancat era just el que Cattelan necessitava per entusiasmar-se. “Visita privada -va dir-. Ho vaig fer al Louvre”.

Així doncs, un servidor va treure l’iPhone i va telefonar al despatx del director del museu, Adam Weinberg, mentre Cattelan no parava de donar instruccions sobre el que havia de dir. “Digue’ls que ets finalista del Pulitzer -suggeria-. Fa poc vas estar entre els favoritíssims. Si diuen que no, escriu coses dolentes sobre ells”. Aleshores, va pujar a la bicicleta d’una volada i va sortir disparat cap al sud, en sentit contrari al trànsit, mentre un fotògraf l’empaitava corrents mirant de captar-ne una instantània.

Aconseguir que ens deixessin entrar al museu va ser bufar i fer ampolles després de deixar caure el nom de Cattelan. Mentre esperàvem que ens rebés Emily Guzman Sufrin, l’assistent de conservadora del museu a qui havien designat per atendre l’artista, Cattelan va intentar vendre una entrada a un home que passava per allà en to de broma. “Seixanta dòlars -li va dir-. Pot visitar el museu tot sol”.

Guzman Sufrin va rebre l’encàrrec d’ensenyar el museu a Cattelan amb una certa agitació, potser perquè era conscient que tal vegada hauria de suportar alguna malifeta. Ara bé, quan Cattelan va entrar a la galeria de la sisena planta, va aflorar una altra faceta de l’artista. Es mostrava reflexiu. Es mostrava intel·ligent. Semblava posseir un coneixement quasi enciclopèdic de tot el que hi havia exposat. El quadre de l’home de dintre el cotxe, va explicar, és una peça de Henry Taylor sobre Philando Castile, un ciutadà negre que, al mes de juliol, va morir desarmat a mans de la policia mentre la seva nòvia ho gravava amb el mòbil. L’escultura que semblava de carn que hi havia al costat era de Kaari Upson. Cattelan va explicar que la seva lluita contra el càncer de mama l’ha inspirada des del punt de vista creatiu. Finalment, la colla estranya que formàvem va arribar al plat fort: una obra de realitat virtual de Jordan Wolfson que representa una pallissa brutal propinada a un jove amb un bat de beisbol. Després de treure’s les ulleres, Cattelan va declarar que era “Jordan Wolfson en la seva màxima expressió”.

Però no hi havia dubte que la violència l’havia colpit com no hauria colpit Richard Prince, l’obra del qual és en certa manera més malèvola que la de Cattelan. Per un moment, fins i tot va semblar que Cattelan es podia posar a plorar. “Per sota de tot això, el Maurizio és una bona persona -va dir Axelrod-. No va per la vida mirant d’ofendre la gent. La seva actitud general és juganera, tot i que l’obra de Stephanie Seymour potser no. Potser aquella és l’excepció”.

Després de tornar a la primera planta, Cattelan va donar les gràcies per la visita xocant-ne cinc amb els amfitrions i tot seguit va anar amb Axelrod fins a High Line, un parc construït sobre les antigues vies elevades del tren. Es van asseure tots dos en un banc i es van posar a parlar sobre el documental. Cattelan va comentar que, quan Axelrod li va preguntar què li semblaria fer alguna gravació per a la retrospectiva del Guggenheim, no s’hauria imaginat mai que la cosa arribaria tan lluny. “Volia cinc o deu minuts -recordava Cattelan-. Després n’eren cinc o deu més. Si arribo a saber des del primer dia que seria una pel·lícula, potser hauria dit que no”. Ella va replicar: “Així és com t’ho vaig vendre, però jo sabia que allà hi havia una pel·lícula”.

Axelrod assenyala en particular que l’anunci de la retirada de Cattelan abans de l’exposició del Guggenheim li va aportar una història marc, una pregunta central per plantejar al documental: ¿la retirada de Cattelan era una prova de la seva desesperança subjacent, un veritable acte d’autoconservació d’un artista amb impulsos còmics que emmascaren pulsions més fosques i depressives? ¿O era la seva última gamberrada, feta a costa d’un món de l’art fàcilment manipulable i que es mou pel ressò publicitari, una manera d’esperonar la curiositat i els preus de les subhastes? Cattelan, potser conscient que la pregunta té més poder que la resposta, aporta indicis en tots dos sentits.

El maig de l’any passat, Christie’s va vendre l’escultura que representa Hitler, anomenada Ell, per 17,2 milions de dòlars, l’import més alt que s’ha pagat mai per una de les obres de Cattelan. I al setembre, el Guggenheim va presentar la primera escultura que havia creat l’artista des de feia més de cinc anys: una tassa de vàter d’or massís inspirada en la de Marcel Duchamp amb la qual els visitants del museu poden interactuar de la manera més íntima. “Si faria això, si no tingués públic? -es plantejava Cattelan, que el 2010 també va fundar Toilet Paper, una revista gràfica sobre el món de l’art-. No. És pornografia, al capdavall”.

D’altra banda, una de les escultures més conegudes de Cattelan és una representació de Pinotxo de boca terrosa en una piscina després d’haver-se ofegat. Al documental, molts la presenten com una peça en què reflexiona sobre ell mateix centrant-se en la por intensa que el descobreixin com a impostor i el crucifiquin.

Vista així, la seva retirada no té tant a veure amb la culminació d’una carrera com amb una manera de fer front a l’horror i a l’ansietat palpables que li genera la seva activitat artística. “En lloc que em matessin, m’estava matant jo mateix -explicava al parc de High Line, amb la mirada clavada en la llunyania-. En lloc d’una execució, va ser un suïcidi”.

Les persones més pròximes a l’artista tendeixen a veure Cattelan més com un geni torturat que com un cínic estafador. De fet, al documental, una de les seves exparelles sosté que està destinat a morir sol. “Quina?”, va inquirir Cattelan, mentre s’acabava un polo. Que potser no havia vist la pel·lícula? “No”, va dir. “Ja sé qui soc, jo. A més, ara la idea de no veure-la té més gràcia!”