Raquel Riba Rossy: "Lola Vendetta va néixer de tot el que em tocava els pebrots: misogínia, masclisme i patriarcat"

BarcelonaMolta gent la identifica pel nom de la seva creació artística, el personatge de la Lola Vendetta, una noia que, entre moltes coses, talla caps amb una catana quan el nivell d’estupidesa masclista que l’envolta és insuportable. Raquel Riba Rossy, però, està cansada d’explicar que la Lola i ella no són la mateixa persona, encara que en les històries del personatge es filtrin coses de la seva realitat. En el temps que passem juntes, de fet, la catana no apareix per enlloc. En canvi, sí que afloren idees i opinions que la Lola subscriuria. “Lola Vendetta va néixer de tot el que em tocava els pebrots i després em vaig adonar que tot el que em tocava els pebrots es deia misogínia, masclisme i patriarcat”, recorda la il·lustradora, que assegura que de ben petita ja sabia que volia ser artista.

“Des de petita sempre m’havien cridat molt l’atenció les coses gore. Dibuixava coses sàdiques per fer-me la rebel, però sempre es quedaven en el pla de la imaginació”, confessa Riba. “Vaig estar setze anys en un col·le de l’Opus i, vulguis o no, potser no era el millor lloc per a la imaginació, tot i que hi vaig ser molt feliç. És una bombolla que després et peta a la cara. La meva imaginació la construïa amb els meus germans, que tots tenen una vena artística”, diu.

El retrobament amb la part més punky de la seva personalitat es va produir quan ja havia acabat la carrera de belles arts i es va apuntar a un taller d’il·lustració de l’Espai Francesca Bonnemaison. “Vivia en un pis d’estudiants, érem cinc ties superjoves, en l’edat en què surts i tens caps que tiren la canya a ties de 20 anys, i hi ha senyors al metro que t’assetgen. I vaig començar a tallar caps en vinyetes. Els preguntava a les meves amigues: «Què us ha passat avui?»” Els dibuixos que feia i que compartia a les xarxes es van convertir en una eina per a la catarsi pròpia i col·lectiva. El personatge va saltar d’Instagram al món editorial –la il·lustradora està preparant el cinquè llibre– i ha acabat sent la principal font d’ingressos de l’autora, que rebutja la imatge bohèmia de l’artista: “El millor que pots fer com a artista és anar a teràpia i aprendre a estructurar-te la vida”, aconsella.

Riba confessa que quan va començar amb la Lola Vendetta no tenia un discurs feminista estructurat i que, de fet, sempre li havia semblat que les professores de belles arts que es declaraven obertament feministes eren “molt pesades”. “Vaig començar a fer aquest personatge i em va servir una mica de mirall: em vaig adonar que sí que hi havia coses que em feien mal, que em molestaven, que em feien sentir incòmoda. Vaig saltar d’un concepte a un altre i se’m van començar a obrir portes, i llegia més i més. Fins que vaig dir: «Acabo de trobar la peça que desarticula totes les coses que m’han tocat la pera durant tota la meva vida i no entenia per què»”, diu.

La il·lustradora confessa que una de les crítiques que més sovint li han fet sobre la Lola Vendetta és que és massa violenta. “El que molesta realment és que sigui una dona defensant-se a si mateixa de la violència masclista. Si jo fes un personatge que porta una catana per defensar els drets de la infància, no hi hauria ni mitja crítica”, assegura. Per a Riba, aquesta mena de crítiques és una demostració de la doble moral que hi ha quan es parla de l’empoderament femení, que creu que molta gent només l’entén si passa per la hipersexualització o per mantenir l’estatus de persona que té cura dels altres. “Jo estic empoderada estant al dia del meu compte bancari, cobrant dignament per la meva feina i tenint sexe sense que l’altra persona sobrepassi límits”.