01/04/2021

Tan lluny i tan a “pop”

2 min

Els camins de la investigació són inescrutables. Quan algú decideix emprendre la carrera científica no s’espera acabar fent de camell. Un dia estàs investigant cefalòpodes i el següent passes mandanga de la bona. És el cas dels investigadors de la Universitat Johns Hopkins que el 2018 van estudiar el comportament dels pops sota l’efecte de l’MDMA. Aquests Walter White dels cefal·lòpodes van descobrir que el pop de dues taques de Califòrnia, un animal molt solitari, es tornava més sociable gràcies a aquesta substància, tal com fem els humans, a causa de la descàrrega de serotonina.

La singularitat dels pops desperta justament aquesta fascinació: la de descobrir similituds en una espècie tan allunyada de la nostra estirp. La sorpresa de veure algun tret semblant en un llinatge tan distant ens captiva. L’última d’aquestes sorpreses ha estat la troballa de científics brasilers sobre l’Octopus insularis : té dues fases de son semblants a les dels vertebrats, una mena de REM i no REM. Els investigadors diuen que pressions selectives similars donen lloc a processos fisiològics semblants. Atès que el pop disposa d’un sistema nerviós complex, necessita un sistema de son similar i l’evolució l’ha conduït a una resposta equivalent.

El sistema nerviós del pop és increïble: dos terços de les seves neurones no són al cervell, sinó repartides pels tentacles. Cada pota pot actuar independentment i coordinar-se amb les altres. És un sistema alternatiu al dels vertebrats però amb capacitats i requeriments semblants: comportaments intel·ligents i memòria a llarg i curt termini. Tan lluny i tan a prop.

Per part nostra, tot el que podem dir és que quan comencem a cercar informació sobre els pops ens passa exactament el mateix que quan demanem una tapa de pop a la gallega: quan fas pop ja no hi ha stop (si no ho dèiem, rebentàvem).

stats