L’hora d’anar a dormir segons TVE
TVE va estrenar diumenge el programa El baile de los Ángeles. Es tracta d’una sèrie documental que segueix vint-i-quatre nens de Palma que formen un conjunt d’street dance boníssim, els Kidz on the Block. Després de quedar campions d’Espanya i d’Europa han aconseguit el dret a participar en el campionat del món que se celebra a Los Angeles. Hi volen anar, però costa molts diners. El programa ens va presentant la canalla, les seves famílies i el professor. A mesura que els anem coneixent anem descobrint què envolta el món de l’street dance, què suposa a nivell d’assajos i esforç personal i tot el que hauran de fer per recaptar diners per al viatge. El baile de los Ángeles va construint, de mica en mica, el relat d’un somni, o més ben dit, de molts somnis. El programa entra a casa de cada nen i som testimonis de circumstàncies familiars molt diferents, dificultats per conciliar, avis implicats, la distància d’algun progenitor, condicions de vida més o menys complicades, grans expectatives... D’aquesta manera l’espectador es va imbuint de la necessitat de superació que tenen tots els protagonistes amb el grup de ball i acaba entenent per què allò és tan important per a ells. La narració és en positiu i es tracta d’un entreteniment adequat per a una tele pública: hi ha una transmissió de valors sobre l’esforç, el respecte i el sentit de la responsabilitat. Tant els pares com el professor insisteixen en com han vinculat l’afició pel ball amb els estudis perquè alguns nens se sentin motivats en els exàmens i a portar bones notes a casa. En tot moment es deixa clar que allò és una afició i mai es ven l’street dance com una plataforma per a l’èxit dels nens, la possibilitat de fer-se famosos o triomfar en el món de l’espectacle o la televisió. El tracte i el rol dels nens en el programa és també pertinent: és sempre respectuós amb la seva intimitat, tenen conductes correctes davant de la càmera i no se’ls utilitza de manera nociva.
L’aspecte més negatiu del programa rau en la necessitat de teatralitzar en excés les escenes domèstiques, no perquè siguin situacions excepcionals sinó perquè deuen tenir un temps d’enregistrament molt limitat i aleshores han de forçar i fingir les situacions perquè les càmeres les captin. És a dir, el tempo de l’acció no el marca la realitat sinó que l’estableixen les gravacions televisives.
I ara ve el despropòsit: els nens protagonistes tenen entre nou i quinze anys i és un format que, igual que MasterChef Junior, podria funcionar molt bé entre la canalla i arrossegar les famílies davant de la tele. Però aquí ve el més insòlit: TVE ha programat l’espai a dos quarts d’una de la matinada dels diumenges. D’això se’n diu llençar la programació, els diners i evidenciar la incompetència i la manca d’empatia amb l’espectador.
