Joan Manuel Serrat, com Christa Leem, tal com raja
BarcelonaLa Carmen Wernoff té 94 anys i sempre ha sigut fanàtica del Nano. De Joan Manuel Serrat, esclar. Eren veïns: ella vivia al Paral·lel i ell a Poeta Cabanyes. La filla de la Carmen era la gran Christa Leem i avui el seu estimat Nano rep el premi que porta el seu nom. El lobi Un dels Nostres, comandat amb mà sempre hàbil i sibil·lina per Joan Estrada, ha decidit que enguany Serrat era la persona més indicada per al guardó. D’aquí uns mesos celebra el cinquantenari de la seva carrera i ben aviat publicarà Antología desordenada, un disc quàdruple amb cinquanta cançons rellevants de la seva carrera, enriquides amb nous arranjaments i amb col·laboracions d’estimats amics seus com Rubén Blades, Alejandro Sanz, Miguel Poveda, Ana Belén, Dulce Pontes i Pablo Milanés. I Joaquín Sabina, només faltaria. La Carmen m’explica que té especial predilecció per ell i per la fecunda societat que forma amb Serrat: “Se juntaron el hambre con las ganas de comer ”, bromeja.
“Per ser tal com raja”, amb aquest simple pretext es justifica la concessió del premi a Serrat. I tal com raja recorda Leem com una persona lliure, valenta, vulnerable i molt sensible que en uns anys que encara arrossegaven grisor i rèmores de repressió va ensenyar-nos què significava l’erotisme i el joc eròtic. Envoltat d’amics com Rosa Regàs, Mario Gas, Mònica López, Jaume Figueras i Rosana Torres, i amb un polític a la sala -l’alcaldable Jaume Collboni- Serrat rep un premi en forma de càntir i celebra que sigui de mans d’un lobi que, estranyament, no li provoca ganes de vomitar, cosa molt poc freqüent, pel que sembla. Agraeix el premi amb emoció i poques paraules i recalca que els reconeixements són entranyables però que mai no han condicionat la seva feina.
“Qualsevol cosa que digui del Serrat sonarà a banalitat”, rebla Mario Gas, que també s’enrecorda de Leem per invocar una Barcelona necessitada de feina i de recuperació econòmica però també d’una molt important dosi de bogeria. Parla d’aquell esperit dels anys d’esplendor de la Christa, quan Estrada la va portar a la mítica Cúpula Venus, a dalt de tot del Teatre Principal. Avui aquell espai és una ombra del que va ser, i el Principal -el teatre més antic de la ciutat-, una discoteca que acull escorcolls policials.
La nostàlgia, però, no serveix de gaire. Més de vint anys després de fer vint anys que té vint anys, Joan Manuel Serrat continua cantant i, amb fans irreductibles com la mare de la Christa, la senyora Carmen, té màniga ampla per continuar tal com raja.
