LITERATURA
Misc 06/02/2018

“Estic indignat perquè l’estat espanyol s’ha mostrat tal com és”

Narcís Comadira publica ‘Manera negra’, el seu divuitè llibre de poemes

4 min
“Estic indignat perquè l’estat espanyol s’ha mostrat tal com és”

Barcelona“Un artista que s’explica es disminueix: els llibres s’han de llegir, i els quadres s’han de mirar”. Narcís Comadira sembla poc disposat a xerrar sobre el seu nou recull de poemes, Manera negra (Edicions 62, 2018), però ràpidament canvia d’estratègia. “Encara que hi hagi gent que s’hagi referit al volum com a Marea negra, no hi té res a veure, és una tècnica de gravat que consisteix a ratllar la planxa en diverses direccions, de manera que si s’imprimís així donaria com a resultat una taca negra contínua -explica-. Un cop la planxa ha estat texturada s’hi intervé polint-ne les zones que es vol que apareguin dibuixades. Així, el fons queda negre i el dibuix apareix en blanc. Vaig trobar que la tècnica de la manera negra és la mateixa que faig servir aquests últims anys: la meva intenció és treure la llum de les tenebres”.

El llibre inclou 26 poemes d’extensions molt diverses -el més llarg està dedicat a “l’hispanista, catalanòfil i amic Giuseppe Grilli”- i que presenten reptes també variats: Coses que vull enumera en vers lliure una rastellera de desitjos (la majoria impossibles, com ara “vull que ningú mai no exploti ningú” i “vull que ningú no digui més mentides”); Lletra anglesa homenatja en hexasíl·labs una tipografia poc habitual (“lletra amable, seguida, / cursiva i discursiva, / plàcida, mai abrupta / com la lletra de pal”); hi ha, fins i tot un poema, Mira’ns i prou, que va ser concebut com “una nadala a la qual va posar música Albert Guinovart i que va estrenar al Palau de la Música al concert de Sant Esteve”. Comadira reconeix que no és “autor de poemaris, sinó de poemes”. És quan n’ha acumulat “un gruix” que els ordena i confegeix el llibre. “Des de L’art de la fuga [Edicions 62, 2002] treballo per plans quinquennals, potser per això porto un pin amb la falç i el martell -admet-. Els meus últims llibres de poemes han estat Llast (2007) i Lent (2012). Manera negra hauria d’haver sortit l’any passat, però no va poder ser”.

“Un remolí de tristesa”

Igual que ha fet en els títols precedents, Comadira ha volgut reflectir l’ànima del volum a l’epígraf, que en aquesta ocasió és de Mercè Rodoreda i fa així: “El temps passava, amb els seus dies, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perquè al fons d’alguna estranya fosca sentíem que, en un indret que mai no encertàvem a trobar, ens hi esperava qui sap si el darrer floc de llum damunt l’ombra o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se’n van”.

En el conjunt de poemes destaca sobretot Petita suite toscana, integrada per sis textos escrits el juny del 2016. “Érem deu amics i ens movíem des dels afores de Vinci, el poble on va néixer Leonardo -diu-. Hi ha un poema sobre Faltognano escrit en italià i un altre en català, un sobre Florència, on em queixo de la substitució d’algunes estàtues per còpies”. En un altre dels poemes, Lucca, l’autor se sent perseguit per “una ària de Puccini” que “s’esfilagarsa, trista enmig dels plàtans / napoleònics de les places buides”. Comadira equipara la ciutat amb “un remolí de tristesa” i més endavant es pregunta: “Per què, per què tanta melancolia, / per què aquests intervals inconfusibles?”

Indignació amb l’Estat

“L’envelliment, el país i la llengua són els tres grans temes d’aquesta última etapa”, diu l’autor. Onades i tardor es fixa en el pas del temps. També Els novicis, dedicat al pare Jesús Plans, mort a finals del 2016, amb qui Comadira va compartir l’estada al monestir de Montserrat entre 1962 i 1964. El país apareix en diversos poemes: a El dia imagina què passaria si Catalunya fos independent. “N’estem molt lluny, i des de fa uns mesos estic trist perquè no hi ha dret que hi hagi gent innocent a la presó perquè es fa un ús il·legal de la justícia -diu-. També estic indignat perquè l’estat espanyol s’ha mostrat tal com és. I preocupat perquè no sé com ens en sortirem”. El neguit pel futur del català mereix l’últim poema, Llengua meva malalta : “Jo t’he vetllat de nit molts dies teus terminals, / t’he servit / amb passió, amb dolor, amb plaer, / però amb el buit enorme, insondable, / de saber-me tan lluny d’aquell doll poderós / que ens regava la terra, aigua viva, feraç. / Jo ara gairebé em sento com un cuc que es pregunta sum dignus?”

Quatre cares de la producció recent de Comadira

Marques de foc

Coindicint amb el setantè aniversari, Comadira va fer balanç dels poetes que li han marcat “l’ànima amb foc”. Entre d’altres hi apareixen Baudelaire, Auden i Leopardi -de qui va arribar a traduir tots els Cants -. Dels catalans destaca Verdaguer, Sagarra, Carner, Foix, Ferrater i Joan Vinyoli.

Càntic dels càntics...

És el poema d’amor més celebrat de la literatura universal i un dels més controvertits. A causa de la integració en el cànon bíblic, el Càntic s’ha llegit com una al·legoria de les relacions entre Déu i el seu Poble. Comadira i Joan Ferrer, traductors del llibre, en destaquen la seva “febrada eròtica”.

L’hort de les oliveres

Estrenada el 2015 al TNC i dirigida per Xavier Albertí, L’hort de les oliveres deixa sentir el perfum de tres textos fundacionals de la cultura occidental, Hamlet, L’hort dels cirerers i la litúrgia de Dijous Sant. Manera negra en rescata tres poemes. En un d’ells s’hi llegeix: “Tot fa pudor de podrit a Catalunya”.

Poesia

Narcís Comadira va debutar el 1966 amb La febre freda, inclòs a 5 poetes de Girona. Des de llavors ha publicat llibres com Terra natal (1978), Rèquiem (1984) i Enigma (1985). L’última poesia reunida -incompleta des de la publicació de Manera negra - arriba fins a Lent, llibre del 2012.

stats